SEGRE

Creado:

Actualizado:

A mesura que s’avança en el retorn a una normalitat que costarà que sembli la d’abans (tant que ens en queixàvem i tant com l’enyorem), els organismes oficials reben instruccions per gestionar la tornada dels funcionaris a partir d’aquesta setmana, coincidint amb el canvi de mes: al juny, la falç al puny. La falç segur que ja no, ni la dalla, però sí que el bolígraf o més aviat el ratolí. I amb les instruccions, la llista de motius d’excepció a les feines presencials, substituïdes pel teletreball, que durant aquesta pandèmia s’ha posat de moda, no sabria dir encara si per bé o per mal, perquè s’està demostrant que més que una comoditat pot ser una trampa. Algunes de les situacions de risc que et converteixen en “personal vulnerable”, candidat a quedar-se pencant a casa: diabetis, hipertensió, cardiopaties, immunodeficiència, càncer, afeccions hepàtiques o renals, embaràs, no recordo si també fumar (al final, no he tret l’aigua clara de si el tabac és un aliat del coronavirus o bé un protector contra els seus efectes pulmonars). I l’edat: majors de 60 anys. No m’ho puc creure. Si els membres d’aquest col·lectiu som a la flor de la vida! Si els 60 d’ara són els 40 d’abans! Si cada cop estic més convençut que sexagenari no ve de sexaginta, seixanta en llatí, sinó de sexus!

Intueixo en aquesta xifra arbitrària una discriminació inadmissible, en la línia del que ara s’anomena edatisme, un prejudici present a la societat i també a la literatura. Amb pocs dies de diferència, m’he indignat per expressions en aquest sentit en dos clàssics del segle XX. Del segle XX, insisteixo, no del XII o del XV. A La història del bon vell i la bonica joveneta, d’Italo Svevo, el bon vell en qüestió “aparentava una seixantena d’anys o una mica menys”. Quants menys? Tres? Cinc? Deu? Quinze? Per la seva banda, el protagonista adolescent d’El vigilant en el camp de sègol, la mítica novel·la de Salinger que rellegeixo en la traducció catalana de l’amic Fonalleras, parla d’un “tio vell que devia tenir cap a cinquanta anys”. En un altre capítol es refereix a un professor de 60 com a “vellíssim”. Suposo que algú de 70 seria un autèntic Matusalem. Això és molt relatiu, subjectiu i tota-cuca-viu, gràcies als moderns estimulants farmacològics. L’únic segur, com sosté el mateix Svevo, és que la vellesa no és més que “la continuació de la joventut”.

tracking