El primer glop

Al pas que anem, per culpa del virus recalcitrant, que es resisteix a deixar-nos en pau (i a deixar-nos fer vacances), no ens quedarà sinó lliurar-nos a la beguda, amb totes les conseqüències. Ara diuen que, en la mesura adequada, això no és necessàriament nociu. Un estudi de la universitat d’Amsterdam –no consta que sufragat per la casa Heineken– conclou que determinades cerveses, en especial les de doble fermentació, com que acostumen a ser algunes belgues elaborades des de l’edat mitjana en monestirs –

ora, labora

i liba–, contenen un microbi probiòtic beneficiós per la salut. Queda clar que no tots els microbis són tan malparits com el SARS-CoV-2, causant d’aquesta interminable pandèmia. N’hi ha de bons, com l’al·ludit abans, que converteixen una canya o una mitjana en una medicina, perquè eliminen els “bacteris dolents” associats a malalties com ara el càncer intestinal, l’autisme o l’Alzheimer, a part d’ajudar a combatre l’obesitat i l’insomni. Ras i curt, la cervesa allarga la vida. Presa amb moderació, naturalment. Sense que el fetge ho arribi a notar massa. Aquests microorganismes remeiers es troben també en aliments com ara l’all, la ceba, els espàrrecs o les carxofes, però diria que en general –sobretot ara a l’estiu– ve més de gust una birra ben freda que no qualsevol dels dits vegetals. De fet, els diaris que han difós l’estudi en qüestió subratllaven –o deduïen pel seu compte– que un vas de cervesa per esmorzar és tan saludable com un iogurt. Ep, un vas o una copeta, no una gerra. El primer glop de cervesa del dia, en endavant encara més matiner, i ara per prescripció mèdica. Potser no de moment amb la torrada coberta de mantega i melmelada de tot just llevar-se, però els asseguro que per mi s’ha acabat d’acompanyar l’entrepà de pernil o tonyina de mig matí d’un insuls cafè amb llet. El primer glop diari, que és el més bo, tal com remarcava Philippe Delerm en un llibret deliciós, El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, publicat en català l’any 1998 i actualment al catàleg de LaButxaca. En realitat, l’únic glop que compta, el que sembla més llarg, paladejant a consciència “aquell or escumós, frescor amplificada per la bromera”. La resta, cada cop més anodins, menys plaents, fins a esdevenir un goig amarg: “bevem per

oblidar el primer

glop”. Com en l’amor, tal vegada? O en l’amor és al revés, per recordar-lo?