SEGRE

Creado:

Actualizado:

Per un cantó, la Generalitat ens prescriu vacances patriòtiques amb el lema “Catalunya és casa nostra”, que remet al consell tradicional, anterior a la globalització, de “Compra a casa, ven a casa i faràs casa”, i per l’altre la Diputació ens recorda què tenim “tant i tan a prop”, per mitjà d’una campanya publicitària on surt una noia amb un ble important de cabells blaus que es diu Belena i deu ser molt famosa, però jo no sé qui és. Hauria de saber-ho?

El cas és que els uns pels altres –i, si no, un rebrot víric– aquest estiu potser encara no sortiré de viatge a l’estranger. Tampoc no cal, ben pensat, perquè ens podem fer la il·lusió de trobar-nos en alguna ciutat europea sense moure’ns de les ribes del Segre. Ho constato esmorzant un dissabte a la terrassa de L’Esglaó, a la Banqueta (vaig vestit amb roba més informal que els feiners i l’obligatorietat de la mascareta m’ha permès negligir l’afaitat preceptiu de cada dia), mentre espero que obrin la Caselles, on tinc intenció d’entrar a comprar la guia verda d’algun país que tal vegada al final enguany no visitaré.

S’hi està bé, de bon matí, en aquella ampla vorera on bufa l’airet que baixa pel riu, prenent cafè després d’un entrepà de truita amb samfaina, assegut en una cadira roja de plàstic gentilesa de Coca-cola, a l’ombra d’un dels deu exemplars arrenglerats de liquidàmbar, un arbre de la família de les fanerògames que va estar a punt d’extingir-se, i hauria sigut una llàstima, perquè a la tardor les seves fulles palmellades, a hores d’ara d’un verd intens, agafen un to vinós fantàstic.

Aixeco de tant en tant els ulls del diari de paper –una altra espècie en perill d’extinció– per mirar les façanes de davant. Just enfront, la de l’antic Casino Principal, enllestida el 1920, d’un historicisme eclèctic amb el toc barroc d’unes garlandes que em fa pensar que soc a Viena. A un costat, la casa Segura, construïda cap al 1880 recreant arcades i altres detalls neogòtics, que no desdiria a Venècia. A l’altre, un edifici típic de París amb mansarda i llucanes, d’un estil descrit com a beauxartià, és a dir, el clàssic academicisme francès imposat per la parisenca École des Beaux Arts els anys a cavall dels segles XIX i XX, segons el llibre L’arquitectura d’ahir a Lleida, de Frederic Vilà, que ens deixava a principis de maig (i a la memòria del qual dedico, amb retard, aquest article).

tracking