SEGRE

Creado:

Actualizado:

Segur que t’estranyaria rebre aquesta carta, que ja t’aviso que no rebràs mai, perquè no te l’enviaré i en realitat me l’adreço a mi mateix, no tant a l’home madur en què m’he convertit com al noi de disset anys que tu només vas conèixer sobre el paper i a distància. D’això han passat quaranta-cinc anys i no sé ni puc saber si ets viva i, en aquest cas, on pares. De cop, he sentit curiositat sobre què haurà sigut de tu, dels teus amics i de la família, si al final n’has format una de pròpia, si has pogut treballar o t’has hagut de resignar a quedar-te a casa a criar els fills, com tantes compatriotes teves. M’agradaria saber tot això i suposo que, a la inversa, t’hauria de posar al corrent respecte de la meva trajectòria biogràfica, que trobaries previsible i convencional. Una successió d’hores felices i hores amargues. Com tothom, si fa no fa.

Va ser a primer de carrera quan un company de classe em va facilitar el teu nom i adreça postal. El nom em va semblar curiós: Vida. A la primera carta ja t’ho feia notar: Vida en la meva llengua significa Life. Ignoro què devia voler dir en la teva, el persa. L’adreça, perduda en alguna mudança, igual que la dotzena de cartes que em vas remetre, era d’un carrer de Teheran. T’evoco com una noia moderna, culta i inquieta, amb ganes de conèixer món. Per això t’havies inscrit en aquell programa de correspondència internacional amb desconeguts. Vaig començar-te a escriure per curiositat i per practicar l’anglès, l’idioma en què ens comunicàvem. L’intercanvi epistolar va durar un parell d’anys. Després, ho vaig deixar córrer. Culpa meva, sempre he sigut inconstant. Possiblement tu l’hauries volgut mantenir: ho devies necessitar més que jo, en aquell moment. A l’Iran us acabava d’esclatar la revolució islàmica dels aiatol·làs, en què les noies modernes, cultes, inquietes i amb ganes de conèixer món teníeu molt a perdre, començant pel futur, la llibertat i potser també el dret a rebre cartes de l’estranger. .

Durant molt de temps t’he tingut oblidada i ara, amb la victòria diumenge passat al teu país del presidenciable més ultraconservador i antifeminista, m’has retornat de sobte al cap i al cor, visquis allà on visquis, a banda d’habitar la memòria arbitrària de la meva pròpia joventut, fins on t’envio el petó que mai no et vaig fer, ni tan sols per escrit. Fins sempre, Vida. Fins mai.

tracking