Un de Lleida i un de Bellpuig

Llegint mesos enrere Massa foc, de Vicenç Villatoro, amb summe interès, que diria el jutge aquell si en comptes de nàixer a les Canàries hagués nascut a Riudecols, vaig ensopegar amb un personatge històric de Lleida i un altre de Bellpuig.

Florència, 1498. El frare Girolamo Savonarola espera en una masmorra ser jutjat arran del fracàs de la revolució teocràtica impulsada per ell cinc anys abans. Alexandre VI, el papa Borja, un altre català (de Gandia), hi envia per impartir justícia un comissari designat a les cròniques Francesco Romolinos da Catalogna, auditor del governador romà. Just arribat a la ciutat de l’Arno, el reben uns arrabbiati contraris al predicador empresonat cridant “Mori Savonarola”. El nouvingut els tranquil·litza: “No patiu, que porto la sentència de mort ja escrita.” Una sentència escrita ja abans del judici? No els sona de res?

Francesc de Remolins i Pardina havia nascut a Lleida feia 36 anys. Doctorat en lleis a Pisa, en una espècie d’Erasmus de l’època, en què s’ignora si va lligar gaire però se sap que es va fer amic de Cèsar Borja, un dels sis o set fills coneguts del Sant Pare –eren altres temps–, interroga l’acusat sotmetent-lo a tortura, amb summe gust, per dir-ho altre cop com el magistrat del Supremo.

Malgrat la inconsistència de les proves –un nou paral·lelisme amb episodis processals que tots tenim encara presents i que els indults de la setmana passada no ens faran oblidar–, el reu és condemnat a la foguera, on l’acompanyaran dos dominics més. Al cap i a la fi, com respon el lleidatà als companys de tribunal que no veuen clara l’aplicació d’una pena tan greu als presumptes còmplices: “Un frare més o menys, quina importància té?” El jutge inclement serà recompensat amb el birret cardenalici (i un carrer a Lleida que porta el seu nom), però acabarà enxampant la sífilis –no compto pas que de tant resar– i enterrat encara viu.

Massa foc? Massa poc! .

I el de Bellpuig? Doncs era Ramon Folch de Cardona, virrei de Nàpols, home de confiança de Ferran el Catòlic, que al capdavant de les tropes espanyoles de la Lliga Santa restaura els Mèdici al govern de Florència, després de conquerir la veïna Prato causant una mortaldat mai vista, com a advertència d’allò que els espera als florentins si persisteixen a defensar la República. Segur que encara no els resulta familiar, tot això?