Sempre contents

El passat diumenge 19 de desembre, fred i boirós, a part de propici als contagis –maleït anticicló, maleïda òmicron–, igual que tots els festius i la majoria de feiners postrems d’un 2021 opac en tants aspectes, per no dir llòbrec, almenys per aquí a la depressió central catalana, que deu ser designada així en el doble sentit orogràfic i anímic, mentre a TV3 retransmetien La Marató, enguany dedicada a la salut mental, jo era a casa, estirat al sofà, sotjant de tard en tard per la finestra la gèlida mortalla vaporosa i llegint un relat d’Anton Txékhov inclòs al volum 24 contes que es titula El monjo negre i tracta precisament d’un jove professor retirat una temporada al camp, exhaust i amb els nervis “desguitarrats”, que al cap de poc temps de casar-se comença a patir al·lucinacions. Algunes nits se li apareix un frare vestit de la caputxa als peus amb un hàbit fosc com la boira plana, amb qui manté profunds col·loquis. Per exemple, el marit novell es queixa que tanta felicitat com la que experimenta els últims mesos l’embafa i amoïna. L’interlocutor imaginari se’n sorprèn, perquè segons ell l’alegria hauria de ser l’estat regular de qualsevol persona: “Com més amunt es troba algú en el seu desenvolupament intel·lectual i moral, més satisfacció li procura la vida.” A favor de la tesi, com a fonts d’autoritat, el monjo fantasmagòric però erudit esmenta Sòcrates, Diògenes i Marc Aureli, a més d’un apòstol innominat que ens commina a viure contents tota l’estona.

Com que Txékhov no precisa a quin apòstol es refereix i l’editor no n’informa en un peu de pàgina, ho he hagut de buscar. No pas en primera instància a la Bíblia, sinó a Google, confiant que no se’m tingui en compte al judici final. La cita figura en una carta de sant Pau als filipencs (Fl 4,4), escrita mentre esperava la sentència de mort en una presó de Roma: “Viviu sempre contents en el Senyor. Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte.” Una consigna optimista, sobretot provenint d’un paio a punt de ser decapitat, prèviament impartida també via epistolar als tessalonicencs (1Te 1,1-5,28), si bé en aquest cas exhortant els fidels al treball, la caritat, la pregària i a “abstenir-se de la fornicació”. Amén. Encara que això ja ho veig més difícil de complir, vinga, som-hi, endavant: a partir d’ara, tots contents com uns gínjols.