SEGRE

Creado:

Actualizado:

A la pàgina 99 de la biografia de l’independentista històric Joan Culleré, a càrrec de Ferran Dalmau, s’explica l’intent de penjar unes estelades a Lleida, l’onze de setembre del 1972. De resultes de l’actuació policial per impedir-ho, rep dos impactes de bala el cotxe del militant borgenc Albert Tarrats, que haurà de fugir tres mesos.. a Bèlgica!

L’Albert va ser qui, a principis del 1975, amb Franco encara viu, em va captar per al FNC, mentre estudiava a l’institut. Celebràvem reunions clandestines a la seva discoteca Groc, davant del Terrall. Això de dia. De nit, hi festejava amb una noia de les Borges mateix. Tot quedava a cal Paco, l’elegant edifici noucentista projectat per Adolf Florensa.

Era un personatge singular. Per a mi també mestre i referent. El rememoro descobrint-me a la cabina del disc-joquei la versió de Le déserteur de Boris Vian en la veu de Serge Reggiani. Em portava quinze anys. Jo era jove i impressionable. Ell un home ja força viscut, viatjat, llegit, culte, ric, interessant, viril, barbut, seductor, combatiu, implicat a la causa. Primer ens vam fer amics, poc després cosins polítics, en el doble sentit, quan es va casar amb ma cosina Dolors. Més tard la relació es va refredar una mica: tenia un caràcter fort, de tracte no sempre fàcil. La vam reprendre arran de la mort en accident del seu primogènit, l’Hervé, i sobretot quan li van diagnosticar el càncer, fa ja més d’una dècada. Va afrontar la llarga malaltia amb un valor i un estoïcisme admirables.

El visitava sovint. A baix a la cafeteria Slàvia, que havia substituït el Groc, o a dalt al pis, ja prostrat al llit. Li duia llibres i discos. Amb la pandèmia, ho vam haver d’interrompre, però parlàvem per telèfon una horeta cada diumenge. De tot i de res, curiosament quasi mai de política. A la pregunta de com estava, responia amb la llatinada que figura a l’escut de París, sota una caravel·la amb les veles inflades: “Fluctuat nec mergitur.” Batut per les onades però no pas enfonsat. Acabàvem fantasiejant amb un viatge al lloc del món que més estimava, on abans solia escapar-se i, segons deia, hauria volgut viure, l’abrupta península de Mani, al sud del Peloponès. Ja no hi podrà tornar. O potser hi vagarà eternament. Amb la Dolors m’he compromès que, tan bon punt amaini tot això de la Covid, hi aniré a escampar al mar Jònic una part de les seves cendres.

tracking