Entre dos arbres

L’alzina del Quelàs és una fagàcia emblemàtica del terme de Miralcamp, dins la partida Coma Aragonesa, vora la Font del Tord i just damunt del pantà de la Bòbila, a dos quilòmetres del poble. Amb 4,65 metres de circumferència del tronc, 20 d’altura i 24 de perímetre de la capçada, passa per ser l’arbre més longeu del Pla d’Urgell: uns 600 anys. Dreçat ran de l’antic camí ral, lloc d’aplecs i berenades, durant la guerra civil un destacament de soldats en va tallar la meitat de branques per fer llenya.

A finals de segle va començar a llanguir. La Dolors Sans Piró, que sempre l’ha estimat com un membre de la família, avesada a llegir a la seva ombra, li escrivia uns versos de to elegíac però reivindicatiu: “Qui t’ha vist, alzinera ufanosa, / envoltada d’oliveres i rostolls (...) I qui et veu ara, trista d’enyorança (...). Lluita, lluita, no et rendeixis”.

La insistència de la veïna lletraferida va aconseguir la declaració de Bé Cultural d’Interès Local per al gegantí exemplar de quercus ilex i que el consistori sufragués un tractament fitosanitari a base d’injectar insecticida a la saba, que l’ha fet reviscolar. Ara és en procés de ser catalogat com a Arbre Monumental de Catalunya. Mentrestant, l’eco dels poemes botànics de la sensible miralcampina va creuar l’Atlàntic, via internet.

A Tepeji del Río, estat d’Hidalgo, vuitanta quilòmetres al nord de la ciutat de Mèxic, la també escriptora i activista cultural María Guadalupe Huicochea compartia una dèria semblant, fins al punt de publicar un llibre sobre el tema, per un roure femení que presenta la curiosa circumstància d’haver incorporat al tronc una bústia de correus. Arbol-buzón li diuen. El cas és que les dues dones van establir contacte per les xarxes socials i, com a conseqüència, el passat 20 d’abril dos representants de la localitat mexicana es desplaçaven a Miralcamp per signar un conveni d’agermanament entre els dos municipis.

Una jornada emotiva, inici d’una llarga amistat transoceànica, culminada amb un bon dinar. A tall d’anècdota, en ser-los servides unes patates braves força picants, els dos hostes van al·legar trobar-les insípides, acostumats al seu país a sensacions palatals extremes. Sort que a la butxaca duien, per precaució, una ampolleta de chile habanero que cremava la llengua, segons una comensal d’aquí prou valenta per atrevir-se a tastar-ne una gota.