x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • VIDAL VIDAL

Dues bones lliçons

Actualizada 28/10/2019 a las 15:19

Sempre li deuré a Josep Vallverdú dues grans lliçons de vida. No només les profitoses –i no sé si gaire aprofitades, voldria pensar que almenys una mica– lliçons d’història universal que aquell professor respectat i ja aleshores prestigiós, autor de nombrosos llibres que alguns dels alumnes aniríem descobrint amb el temps, impartia al col·legi dels frares caputxins de les Borges Blanques en què vaig tenir la sort d’estudiar els tres primers cursos de batxillerat, o les lliçons particulars d’anglès que anàvem a rebre algunes tardes d’estiu al seu domicili de Puiggròs amb la meva cosina Dolors Solé, l’actual mestressa del bar Slavia borgenc, que n’havia d’esdevenir també amiga devota, pedalant costa avall i després costa amunt des d’Arbeca, quan jo devia tenir dotze o tretze anys. El senyor Vallverdú, com l’anomenàvem en aquells dies i ho seguiríem fent fins fa poc (em va costar bastant d’acceptar-ne el prec que el tractés de tu, bastantes dècades després, essent ja jo quinquagenari), ens esperava a l’hort enjardinat de la caseta blanca on aleshores vivia, llegint o dibuixant o escoltant música clàssica en un tocadiscos portàtil: recordo encara les notes romàntiques, perquè un dia vaig gosar preguntar-li-ho, d’un concert per a piano i orquestra de Txaikovski.

Tot allò em va impressionar, ho confesso. Aquella distinció natural, aquell saber estar, aquell fumar amb pipa, aquella elegància de gentleman farmer a la catalana passat per Oxford, aquella eloqüència pausada i precisa que traslluïa una intel·ligència extraordinària i una cultura excepcional... De fet, tot en ell ens semblava fora del comú, molt pel damunt del nostre quotidià món rural per força limitat. La curiositat inicial pel personatge derivaria aviat en fascinació i admiració, i a la llarga en desig d’emulació. Jo, de gran, volia ser com aquell home. Jo també volia ser escriptor. I a fe que ho he intentat, potser no amb prou convicció. Amb un èxit discret, em cal reconèixer. Fins i tot vaig provar de fumar amb pipa una temporada. Aquesta va ser la primera de les dues grans lliçons, renovada amb el curs dels anys gràcies al privilegi d’haver-lo pogut seguir de prop, tant pel que fa al coneixement de la seva obra enorme –en quantitat i qualitat–, com pel tracte personal que hi he pogut anar mantenint. Una i altra faceta m’han anat confirmant aquelles matineres sensacions preadolescents que la seva figura m’havia produït: un literat prolífic i de talent immens, que ha excel·lit en el conreu de quasi tots els gèneres, inclosa la traducció que ha practicat de forma sovintejada –de vegades per motius merament crematístics, atenent les escasses expectatives econòmiques inherents a l’heroica decisió d’escriure en un idioma minoritzat, però sempre amb un notable nivell d’autoexigència–, un orador excepcional com mai no n’he sentit cap altre –encara hores d’ara–, un ciutadà compromès amb els valors cívics homologables als de les societats més civilitzades i amb les causes de la llibertat, la democràcia, la llengua i el país, defensades en uns contextos temporals no sempre fàcils ni favorables, sinó també en les èpoques fosques.

I la segona importantíssima lliçó existencial, més recentment. El mestre, tal com m’he avesat a referir-m’hi, en senyal de respecte i reconeixement (mai no he dubtat a arrogar-me’n, potser amb un excés de pretensió, la categoria de deixeble), va enviudar a una edat molt avançada, gairebé ja nonagenari, de l’enyorada Isabel, una dona exemplar per tantes coses. Qualsevol altre home, en les seves circumstàncies, s’hauria enfonsat, arronsat, acovardit, resignat a la soledat trista, enyoradissa i melangiosa dels últims anys. Però ell s’hi va rebel·lar, resolut i valent. Va entendre –i ho ha posat en pràctica, donant-nos un exemple esperançador i estimulant– que la vida és vida fins al final i que s’ha de viure amb plenitud mentre les facultats físiques i mentals ho permetin, com és el seu cas, i també que l’amor pot esdevenir un combustible únic per continuar la cursa, i que més val estar ben acompanyat que no pas sol a desgana, i que la felicitat no és només una opció sinó una obligació envers nosaltres mateixos i envers tots aquells que ens envolten. Perquè, la veritat, veure l’amic Josep, el Pep de ca l’Eloi de Sant Martí de Maldà, referent i mirall, guia i model, el ponentí que ens ha definit com a grup i retornat un cert orgull col·lectiu, tan alegre, vigorós i feliç al cantó de la bella i simpàtica Antonieta ens omple a tots d’alegria, vigor i felicitat. I que duri...

?

Etiquetas
Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre