DIS_SUPLEMENT
Utopies i malsons: viatge als orígens
Entre començaments del segle XVI i la primera meitat del segle XVIII, és a dir, en un període que comprèn si fa no fa 250 anys, els bons salvatges van ser una peça clau en el si del pensament polític occidental però només com a recurs retòric de denúncia. A partir de Rousseau, en canvi, el bon salvatge s’assumeix filosòficament com una realitat antropològica que permet, fins i tot, realitzar determinades afirmacions a partir de suposades “dades empíriques”. El canvi de plantejament és radical. Les conseqüències històriques d’aquesta transformació en aparença banal provoquen vertigen: el subjecte històric del socialisme de Cabet o Fourier, el comunisme de Marx i Engels o l’anarquisme de Bakunin coincideix amb la naturalesa del bon salvatge, substancialitzada des de Rousseau. Indirectament, aquesta fantasia marcarà tot el segle XX, fins a la caiguda del mur de Berlín. El resultat final resulta objectivament desastrós. Va malmetre la vida de centenars de milions de persones i va escapçar el destí de nacions senceres.
La idea segons la qual era possible construir un home nou tot recuperant la genuïna essència de l’home natural ancestral és comuna al comunisme soviètic i al nazisme, al socialisme utòpic de Fourier i a l’anarquisme de Bakunin, a Pol Pot i a John Zerzan. L’Estat totalitari, tant hi fa si de dretes o d’esquerres, esdevingué l’eina política per a dur a terme una gran reforma antropològica. Cap dels dos perseguia millorar les condicions de vida de les persones amb accions polítiques concretes, sinó redreçar la naturalesa humana amb el referent d’un horitzó utòpic, fins a retornar a un estadi primigeni inventat que variava en funció de cada ideologia. No es pretenia que les coses fossin millors: s’aspirava que fossin perfectes i, sobretot, definitives.
Des de les múltiples cares que té la democràcia liberal –progressista o conservadora, basada en els principis de la socialdemocràcia, o en els de la democràcia cristiana, o en els del liberalisme polític, etc.– les coses es veuen d’una altra manera. No hi ha futurs perfectes, ni bons salvatges ideals capaços d’assumir projectes quimèrics, com si les persones fóssim semidéus tocats per un destí ja escrit. Ben al contrari, hi ha ciutadans d’una extraordinària diversitat, cultures amb tarannàs col·lectius absolutament diferents, circumstàncies històriques que no tenen res a veure les unes amb les altres, i polítiques fal·libles que proven d’encaixar-ho tot plegat, en general infructuosament. Hi ha un intent de millorar la vida de l’ésser humà, però això no legitima el fet de reinventar-se’l perquè pugui ser encabit en el guió lluminós de la utopia.
Tot està per fer, però –si se’ns permet corregir el poeta– no tot és possible. Els éssers humans –fa de mal dir– som com som. Darrere nostre no hi ha una veritat eterna que ens assenyala el camí, sinó una evolució biològica irrisòriament contingent. Aquesta té tantes cares com circumstàncies històriques i culturals han envoltat el gènere humà. És, sens dubte, plàstica, flexible, canviant, oberta, però respon a uns condicionants objectius que no ens faculten a negar-la. Cal fantasiejar i explorar horitzons inèdits, però no inventar-se passats inexistents per projectar-los cap a futurs impossibles. És important mirar molt lluny, tan lluny com sigui possible; però resulta estúpid voler-nos reconèixer obstinadament en un personatge literari, en un fantasma, i edificar sobre aquesta mentida tot un projecte polític. És necessari atalaiar el futur i fer-ho sense por i sense descans; però això no significa que hàgim d’empassar-nos contes de la vora del foc.
Una cultura basada en una suma inacabable de mirades atònites només resulta atractiva des de l’entronització de la confusió, el decadentisme i la simulació perpètua. Tot descartant els bons salvatges que protagonitzaven les utopies no ens aboquem pas al conformisme i a la manca d’horitzons. Ben al contrari, descartem les sinistres temptacions totalitàries que van esguerrar el segle XX i ens endinsem en el laberint difícil i apassionant de la racionalitat política.
No volem grans relats sobre futurs perfectes ni tampoc ficcions antropològiques, perquè sabem que no condueixen a l’emancipació de les persones sinó a horribles malsons plens de mort, patiment i indignitats. Fer-se o no fer-se ressò de l’amarga lliçó del segle XX ja no és –ja no pot ser per més temps– una qüestió de matisos històrics o filològics, ni tampoc de frívols esteticismes polítics, sinó una severa disjuntiva que ens compromet moralment.
?
