DIS_SUPLEMENT
La Mostra de Cinema Llatinoamericà, un adéu inexplicable
Emili Bayo: “No és una novel·la sobre el procés, però tenia el deure moral de parlar-ne”
Sempre m'he preguntat per quin motiu una ciutat com Lleida, posseïdora d'un esplendorós passat iber, una gloriosa història romana, un ric període musulmà, una Edat Mitjana universitària i monumental... una ciutat, en definitiva, carregada d'una memòria digna de ser celebrada ha conservat un llegat arqueològic tan raquític de tots aquells moments de glòria ciutadana. He interrogat sobre el tema alguns amics historiadors i m'han explicat que la capital del Segrià sempre ha estat una terra de frontera i que ha estat rigorosament castigada per totes les invasions i les guerres que de manera periòdica han sacsejat la península Ibèrica. No ho sé, potser tenen raó, però em consta que altres ciutats de situació semblant no han patit una devastació tan inclement i duradora en el temps. Em temo que hi deu haver alguna cosa més. Si una guerra destrossa un edifici emblemàtic, els que venen darrere tenen l'opció de reconstruir-lo o de conservar-lo com una ruïna històrica o d'acabar de destrossar-lo i esborrar-lo de la memòria. Pel que es veu, els diferents poders públics de la història d'aquesta ciutat quasi sempre han optat per la darrera opció. Hi deu haver algun tret en el caràcter lleidatà que tendeix a menystenir el que ens és proper i a negar el mèrit d'allò que som capaços de crear. Els artistes locals saben del que estic parlant.
Se m’acuden aquests comentaris a propòsit de la notícia recent sobre la desprogramació de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de l’agenda cultural de la ciutat. Lamentablement, la Mostra deixarà de celebrar-se a la nostra ciutat. Un altre edifici de renom que algú, des de la comoditat d’un despatx, ha decidit esfondrar. Un festival construït amb l’esforç titànic de vint-i-cinc edicions, que ha situat Lleida en el panorama audiovisual internacional, és ara anihilat per una decisió d’aquells que se suposa que vetllen per la nostra riquesa cultural. Durant aquests anys de treball heroic la Mostra ha fet desfilar pels carrers de Lleida directors com Carlos Saura, Juan Antonio Bardem, Gonzalo Suárez o Pere Portabella, actors com José Sacristán, Federico Luppi, José Coronado, Antonio de la Torre, Jorge Perugorría o Viggo Mortensen, actrius com Emma Suárez o Ángela Molina, compositors de bandes sonores com Alberto Iglesias, directors de fotografia con José Luis Alcaine, escriptors como Roberto Bolaño o Isabel Allende... La llista és colossal. Un autèntic luxe.
Se’m fa difícil d’entendre que algú amb responsabilitat ciutadana consideri prescindible aquesta forma de riquesa. Mentre festivals com els de Màlaga i Huelva augmenten l’interès pel cinema llatinoamericà, l’Ajuntament de Lleida ha decidit deixar de finançar la Mostra. Suposo que la mesura, com és habitual, es justificarà amb tèrboles raons econòmiques, que malgrat tot no impediran la celebració d’altres festivals, com el Som Cinema o l’Animac, també molt meritoris, i que a partir d’ara viuran sota l’amenaça d’un sobtat caprici del responsable polític de la cultura de la ciutat. Fer política local vol dir, entre moltes altres coses, decidir on s’inverteixen els diners de què disposa el consistori. I sembla que un festival internacional de reconegut prestigi no s’ajusta a la idea de cultura que aquest ajuntament proposa.
No tinc dubte que alguna altra capital acollirà la Mostra i, si cau en bones mans, hi invertirà diners i li retornarà la dignitat de ser una referència mundial en el sector. Llavors, els aficionats lleidatans al cinema ens ho mirarem des de lluny i tornarem a lamentar que un altre edifici se’ns hagi esfondrat davant dels nassos. Em temo que avui som una mica més incultes, i tot gràcies a aquells que han de vetllar per la salut de la nostra cultura.
?
