SEGRE
Publicado por

Creado:

Actualizado:


L'expressió castellana vivir del cuento significa, literalment, viure sense treballar. Al català fa de mal traduir. Viure amb l'esquena dreta, viure com un burgès, viure a les costelles d'algú, viure de gorra, menjar el pa de l'ase.

En aquestes ratlles, però, voldria glossar el que en podríem entendre d'una manera més àmplia, aquella que implica treballar una mica però a les esquenes d'aquells que t'aplaudeixen. La història de la literatura en va plena i, al capdavall, gairebé podria aixecar-se un edifici de paraules, un gènere en si mateix, en el qual autors determinats venen el seu talent al gust de les masses i cedeixen en quasi tot, en veu, en ambició, en originalitat, per tal d'assolir un estatus. Diners i fama, vaja.

Es venen. L’originalitat, per exemple, només val una vegada. El seu pes, quan s’instal·la en la divulgació massiva, ja no pot alterar-se després: colla qui l’ha exhibit fins a la tensió infinita.

L’autor no pot arriscar més, perquè el seu receptor vol aquella originalitat, aquella pàtina de trencament, i no una altra cosa. Sembla, és, una paradoxa, però l’escriptor original només pot ser-ho un cop si vol seguir venent i apareixent als suplements culturals i als mitjans globals. Amb el temps, esdevé una marca de si mateix.

I una autorepetició infinita i, a cada composició, empal·lidida, empitjorada. Una farsa. No cal dir noms.

Avui dia, en un món tan immediat i globalitzat, aquesta pressió de l’opinió pública exercida sobre la qualitat de l’obra literària és indiscutible. Però, esclar, no sempre ha estat així. Posem dos exemples excelsos que contradiuen la màxima actual.

Cervantes, empès per la gran popularitat que va assolir el seu Quixot, va escriure’n una segona part. Mentre ho feia, la publicació de l’apòcrif d’Alonso Fernández de Avellaneda va acabar de convèncer-lo per arribar al final de la redacció de la monumental segona part oficial del seu cavaller, i fins i tot es va permetre el luxe d’incloure-hi i censurar aquella edició que havia sorgit seguint el rastre del seu bon nom. Un work in progress que va donar com a resultat un dels millors volums de la història de la literatura mundial.Shakespeare és un altre cas excels del work in progress.

Ell escrivia per a un públic i era per això que eixamplar l’objectiu de les seves creacions li era fonamental. El teatre, esclar, l’hi permetia, l’hi facilitava. Modificava els textos mentre anaven representant l’obra, en funció de la recepció coetània.

Ell era, d’altra banda, actor, i sabia millor que ningú, reconeixia a l’instant, l’alè de l’espectador, les seves alegries i les seves pors, els seus silencis, el seu ai al cor, i podia inserir-ho en els punts fluixos, si és que n’hi havia, del drama. Shakespeare va conèixer en vida una fama incommensurable. Va viure, va triomfar i es va retirar amb tots els honors.Molts altres escriptors han arribat a l’excel·lència a través de la fama.

Sense els seus àvids lectors de premsa, mai Conan Doyle hauria arribat tan lluny amb el seu Sherlock. Fins i tot va haver de reviure Holmes, després de matar-lo al congost de Reichenbach el desembre del 1893, per aclamació popular. No hi havia manera que el tinguessin en compte per totes les altres coses bones que havia escrit i que encara escriuria (com El món perdut), entre novel·la històrica, ciència-ficció, assajos, teatre i poesia.

La tragèdia de Poe va ser assolir la fama a través de l’excel·lència i l’originalitat, un escriptor que va crear legions de seguidors, encara avui, però en vida a penes va saber-ho i tot just va poder viure dignament dels seus textos. Que el llegissin arreu dels Estats Units i a Europa no va desviar-lo ni un centímetre de la seva íntima escomesa literària, i això el lloa fins a l’extrem que des del nostre XXI el mirem com el monstre que és. Molts altres escriptors han fet cas omís de la seva fama, a vegades matinadora i a vegades tocatardana, com Salinger, Cormac McCarthy o Harper Lee, que hauria pogut vivir del cuento molt i bé però va preferir aturar-se i no escriure mai més, malgrat les temptacions.

Empescar-se Matar un rossinyol sembla tasca suficient per a tota una vida. I ser un maleït sovint ha il·luminat, a posteriori, escriptors estratosfèrics, enterrats en vida sota una mansa densa de soledat, personal i literària, que no va tacar la seva obra ans al contrari, la va enrobustir fins a una altura difícilment repetible. Aquí tenim avui, entre les mans, els llibres de Montaigne, Balzac, Proust, Joyce i Rilke, empedreïts garants del seu temple solitari, o els poemes d’Emily Dickinson o Màrius Torres, inèdits mentre van viure.

Ella només va publicar-ne tres (amb pseudònim, of course) i ell, cap ni un. Va escriure, fins al darrer dels seus dies a Puigdolena, en la més fosca de les foscors, recolzat tan sols per alguns amics com Joan Sales, que va rescatar-lo de l’oblit.Amb la, diguem-ne, democratització de la literatura, molts escriptors adapten la seva capacitat, poca o molta, als vaivens de les xarxes, dels mitjans, de les editorials. O dels gustos que les editorials pensen que tenen els seus lectors compradors.

Arriscar és arriscar doble i molts veuen en una veu nova, que creix en la potència de la seva pròpia llibertat, un exercici fútil d’elitisme. L’excel·lència, en aquest món transparent i hiperconnectat, amb poc marge pel misteri i la sorpresa, per la inesperada emoció, es proclama necessària, imprescindible, però només es proclama, perquè a l’hora de la veritat es posa en dubte, s’arracona i es boicoteja. Només la dignitat de l’escriptor, la fe en allò que fa i que vol seguir fent des d’una inconsciència conscient, sense condicionants fútils, podrà recollir el testimoni de l’alta literatura, que és la que forja una cultura i un temps, i rellançar-lo.

?.

tracking