DIS_SUPLEMENT
Les ferides
Guerra de Bosnia
Llegia a l'entrevista a l'amic i company Lluís Caelles que va publicar SEGRE fa dos diumenges que, quan es cobreix un conflicte bèl·lic, les xifres de morts són fredes, però quan tenen noms i cognoms són com ganivets que se't claven al cor. Jo, amb el seu permís, ho ampliaria a les imatges de fins a quin punt la guerra pot degradar la humanitat i que, us ho ben asseguro, porto clavades fins la medul·la. Aquest novembre farà 27 anys que (amb la Magdalena Altisent) dos joves periodistes d’un mitjà de Lleida es desplaçaven a Split en un avió militar per mirar d’accedir a Bòsnia, un territori en guerra.
A l’avió, un Hèrcules que es feia servir per portar subministraments i el correu als cascos blaus i poc preparat per a passatgers, ja vaig fer la meva primera entrevista, al llavors màxim representant de la UNPROFOR (la missió civil de la Força de Protecció de l’ONU per a Bòsnia i Hercegovina), Antonio Pedauyé, qui fora de micròfon ja em va comentar que la reunió que tot just començava a Dayton (EUA) amb els màxims representants de Bòsnia, Sèrbia i Croàcia acabaria bé, amb un acord, ja que el llavors president dels EUA, Bill Clinton, no els deixaria sortir del lloc de la reunió fins que signessin. Podien estar un dia, una setmana o un mes, però signaran, em va dir. “S’ha d’acabar aquesta guerra i començar a cosir ferides, i veureu, si entreu a Bòsnia, que són ferides molt fondes...”.
No podia dir-ho, però tot va quedar ben anotat a la llibreta.Sense gaires diners (llogar un vehicle era inabastable i impensable pagar el que ara es coneix com a fixer –ciutadans de la zona que fan de guies, traductors i, molts cops, fonts primàries de les informacions), vàrem aconseguir creuar la frontera de Croàcia a Bòsnia fent-nos passar com a membres d’una ONG (una agraïment etern a la Marta Fontán, una noia gallega de l’MPDL –Movimiento por la Paz, el Desarme y la Libertad– que ens va adoptar en el seu totterreny i va convèncer els militars croats, i més tard serbis, que ens van aturar en dos checkpoints, que érem membres de l’organització). Arribats a Mostar, una dona ens va llogar habitacions a casa seva, molt a prop del campament dels cascos blaus, que feien de força de pacificació entre les tres comunitats enfrontades, molts d’ells lleidatans i amb qui vàrem treballar plegats molts dies. El tinent coronel Ramon Álvarez, de Juneda, ens va acollir i es va oferir a fer-nos de fixer, un ajut que mai podrem agrair-li prou, facilitant-nos vehicles, traductors i donant-nos totes les facilitats sense cap mena de censura per anar on volguéssim i fer el que crèiem que podia ser prou interessant per a la nostra feina.
Nosaltres proposàvem i ell també ens oferia i si es podia fer, endavant. Així, vàrem poder cobrir tots els fronts d’una zona devastada, parlar amb combatents, refugiats, supervivents.. conèixer el costat fosc d’un conflicte que sabíem pels diaris i la TV (recordin que l’any 1995 no hi havia internet).
Amb els cascos blaus i amb la gent de l’MPDL vàrem treballar una setmana, curta però intensa, per Mostar, Medjugorje, Citkluk, Kutilibak, Srebrenica.. i moltes altres poblacions properes, i tot mentre a Dayton parlaven de pau, al front es parlava amb les armes, el setge de Sarajevo seguia cobrant-se víctimes innocents dia sí dia també, i a les ciutats i pobles, fossin del bàndol que fossin, es respirava por, mort, odi i revenja. Avui, trenta anys després, puc dir que encara tinc aquells ganivets clavats i veient moltes imatges d’Ucraïna, puc afirmar que moltes ferides d’aquella experiència no han curat.
Em sagna encara quan penso en les places, rotondes, placetes, camps de futbol, jardins i patis particulars que vaig veure convertits en cementiris improvisats, amb persones de totes les edats –combatents i no combatents, famílies senceres– enterrades allà, a la vora dels semàfors i senyals de trànsit foradats per milers de bocins de metralla, davant la impossibilitat de fer-ho als cementiris, sembrats de mines i molts d’ells, fossin de la religió que fossin, amb franctiradors apostats esperant sumar noves baixes –civils– al bàndol contrari. Em dol recordar el trànsit per l’avinguda Bulevard, l’artèria central de Mostar i que separava la zona musulmana, a l’oest, de la croata, a l’est. Tots els edificis apareixien als nostres ulls perforats amb milers d’impactes d’un enfrontament entre costat i costat de carrer, separats per una vintena de metres, fins al punt que vaig aturar-me davant d’un projectil molt gran clavat fins la meitat a la paret d’un bloc de pisos destrossat i que allà s’estava.
“El van disparar de tant a prop que no va tenir temps de detonar i ho farem nosaltres. Imagina’t fins a quin punt arriben les hostilitats entre costat i costat de carrer”, m’explicà un casc blau. Tornem al blindat, seguim per la via i em mostren 4 posicions de franctiradors a tots dos costats.
“Heu de vigilar, ens han dit que als franctiradors els paguen 150 marcs alemanys per periodista abatut”, m’informa el meu acompanyant. Vaig conèixer un franctirador, que com a civil havia competit als JJOO i portava un bar amb la seva família. Setmana sí setmana no anava “de cacera” amb l’exèrcit del seu bàndol.
Fallava poc i em van explicar que al seu bar penjava un cartell d’habitacions en lloguer i el telèfon era el del seu establiment. El penjava per avisar que el carrer on s’oferien habitacions era, en veritat, el lloc on el destinaven per fer punteria, i que no hi anéssim, era molt bo amb el fusell. Li vaig fer cas.
El dia que marxàvem vaig anar a acomiadar-me (l’home havia après a fer truita de patates i la feia força bona) i em va explicar que si deixava de “col·laborar” amb els “seus”, cridaven el seu fill de 18 anys a files i l’enviaven al front. I no em marxa del cap aquella visita al subterrani d’una casa de Medjugorje on el seu propietari em va mostrar una metralladora d’aquestes que veiem a les pel·lícules d’acció. La tenia amagada i la guardava per quan tornés a veure el que havia estat, uns anys, el seu veí i que quan va esclatar tot i tot es va trencar va violar i matar la seva dona emparat amb un uniforme.
Vàrem passar tot un dia a un camp de refugiats improvisat a una mena de cementiri de trens. Tots i cada un dels vagons s’havien transformat en vivenda per a famílies que ho havien perdut tot. Roba estesa entre les vies, nens jugant a matar i morir –malgrat els esforços de la gent de Save the Children per retornar-los als jocs de la seva infància– i moltes famílies sense saber què seria d’ells, ja que tot ho havien perdut.
De tornada, em sobta veure que totes les cases que a Lleida consideraríem torres o masos, als afores de les poblacions, tenien la façana o la teulada destrossada. Quan els que hi vivien van haver de marxar, els que hi van arribar, apostaven bombones de butà als balcons o material explosiu i feien punteria fins a fer-les esclatar. Era la manera de garantir que els que havien estat els seus veïns no tornessin a casa.
Era la manera de dir-los que no els volien. Era la manera d’acreditar que l’odi no deixaria que res tornés a ser. Doncs sí, tinc ganivets enfonsats fins al puny, com els que em van colpir veient la feina de Metges Sense Fronteres a un soterrani de Mostar en condicions molt difícils amb ferits per mines i bales, o els que van lliscar-me sota la pell intentant compartir jocs amb els nens orfes que protegia a Citluk la monja Josipa Kordic, “sor Josefa”, una dona que es desvetllava perquè aquells petits no perdessin la seva innocència i aïllar-los de la devastació que els havia deixat sense família.Massa ferides que, davant de les informacions que avui ens arriben de Kíiv, Butxa, Mariúpol, Khàrkiv, Kabul, el Sahel, Cisjordània i molts altres indrets del nostre món, sagnen de nou i ens recorden que tots plegats, malgrat saber, vist, viscut i explicat el patiment cruel, inhumà, inútil i visceral que provoca una guerra, no hem après res.
No n’aprenem i, a sobre, ho tornem a fer. ?
