x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • ALICE TAPIOL

La rondalla de la muntanya de Carabanya

Actualizada 01/12/2020 a las 16:09

Mentre el sol es ponia rere la carena, l'òliba tot just es despertava. L'aire hivernal arribava sigil·losament, fent tremolar fins i tot la vegetació perenne. La rata sellarda es preparava per a un altre llarg son. Ningú havia caminat per aquells racons des de feia dècades, potser segles, fins i tot. Tanmateix, la natura semblava mantenir amb cura un camí perquè les ànimes perdudes d'aquell racó de bosc trobessin refugi durant la negra nit.

Per aquell curiós passadís lliure de bardisses s’hi passejava, sense fer gaire cas als milers d’ulls atents que l’observaven, un vell xaruc boletaire a qui la nit havia estat perseguint fins a perdre de vista el trajecte de tornada.

Ni el fred creixent ni la intensitat de la gana que anava donant avisos de tant en tant des del fons del seu ventre el van fer parar ni desviar-se de la seva trajectòria. Si algú amb enteniment hagués estat observant aquella escena, s’estaria preguntant com de foll havia d’estar aquell home per obviar les tètriques senyals que l’entorn li insinuava. Ara bé, el seu únic públic eren precisament els éssers d’aquell bosc que semblaven esperonar-lo cap endavant.

Amb el cistell buit i el cap ple d’unes idees que ningú hagués estat capaç d’endevinar, va enfilar camí amunt tot xiulant una cançó que ja ningú no recordava. Enmig de la foscor, quelcom el va fer aturar la marxa. Un xerric agut que ni les orelles més joves no haurien pogut captar, va alertar el vell boletaire. Dels matolls més propers a l’antic camí, en va saltar amb gran traça un gripau de pell rugosa i plena de berrugues.

–Qui és que ha gosat trencar el silenci ancestral de la nostra contrada?

Sense ni tan sols immutar-se el vell va fer ús d’uns dots socials, o potser hauríem de dir-ne animals, per intentar fer entrar en raó aquell gripau.

– Doncs, miri, gripau, jo l’únic que he sentit és una mena d’esgarip ben poc propi de la seva espècie.

–Audaç i contestaire ens ha sortit aquest foraster, pel que veig –va etzibar-li el gripau.

–Si avui em trobo per aquests racons és perquè vinc de ciutat, i tot buscant bolets m’he encantat amb la bellesa del vostre territori.

–I bé que fas, vell boletaire, d’utilitzar el pronom correcte per referir-te a casa nostra.

El boletaire va esgrimir un petit somriure sota el nas. L’orgull dels gripaus sens dubte era llegendari.

–I ca! Ben bonic que l’heu deixat aquest bocí de bosc. Segur que les granotes del pantà us deuen envejar a nivells insospitables.

El gripau ja començava a sospitar d’aquests afalacs, així que va passar a interrogar-lo.

–De ciutat dius que vens? I què hi ha de nou en aquell cau de fum?

–Moltes històries que podria passar-me tota la nit explicant-li, sabeu? Algunes de bones, però moltes de tan dolentes que el farien restar despert fins a l’alba.

–Cap que amenaci el bosc? –va preguntar el gripau.

Davant d’aquesta pregunta, una gota de suor freda va caure pel front del boletaire.

–Bé, més enllà de la falta de bolets, res. Com bé pot comprovar mirant el meu cistell buit, durant els últims segles als humans els ha agafat una fal·lera per menjar-se fongs.

El gripau quedà pensatiu.

–D’acord, continua. Però, recorda. Hi ha éssers que són un xic més bel·ligerants que no pas servidor.

El vell va respondre amb un simple somriure i, tot i recórrer-li un calfred per l’espina dorsal, va reprendre el camí.

A mesura que continuava avançant, el bosc semblava tornar-se més espès, emmarcant la figura del boletaire que intentava trobar el camí cap a casa. En la llunyania, uns udols advertien les preses que el perill s’apropava. El vell havia de reprendre el pas de manera més sigil·losa, però sense minorar la marxa.

Una gran bafarada d’aire va paralitzar l’home a mig camí. En el centre, una guineu va barrar-li el pas.

–Quina bella nit, oi? –el boletaire volia començar la conversa amb bon peu, ja que la nit se li abraonava a sobre.

–Cada nit és bella en aquesta part de Carabanya. No ho és tant quan em creuo amb un maleït humà.

–Però què hi té en contra meva? Jo no soc com els de ciutat.

–De ciutat o de poble, tant se val. Només cal veure el que han fet amb els meus familiars llops, esclavitzant-los durant segles fins a domesticar-los perquè s’agenollin davant de qualsevol de les vostres demandes.

Era clar que el vell boletaire no se’n podria desempallegar pas tan fàcilment, d’aquesta. Havia de posar-hi una mica d’imaginació i astúcia per poder continuar el camí cap a casa.

–No li falta raó, no. Però no és també cert que precisament els seus familiars llops també es beneficien dels ramats que pasturen per aquestes contrades?

–I què vol que mengin, si no? Si els humans han anat acabant amb l’aliment que durant tants anys han tingut.

En aquest punt de la conversa, el vell boletaire va veure un petit raig d’esperança per poder convèncer la guineu que el deixés seguir el camí.

–Potser és cert, sí. Deixi’m que parli amb els pastors de la contrada per arribar a un acord. Entesos? Si no em deixa marxar, de ben segur que tot seguirà igual.

Davant d’aquesta proposta, la guineu s’ho va haver de pensar durant una bona estona. Finalment, va prendre una decisió.

–Molt bé. Confiaré en tu. Tens sort que no t’has trobat amb un dels llops que habiten aquestes contrades. Ells no tindrien pas tants miraments com jo.

Una vegada més, el vell xaruc boletaire continuava el seu camí.

A cada pas que feia, les bardisses anaven envaint cada cop més el camí.

Ajupint-se per poder avançar, el boletaire era engolit per un túnel natural que l’abraçava cada vegada més.

Entre el fullatge, uns ulls grocs el seguien sense pestanyejar. Com un oasi, una clariana s’obria cap al final d’aquell passatge. Poc temps va durar aquella visió, ja que un gran ós d’ulls brillants li va barrar el pas.

–Ningú ha arribat mai al cor de la muntanya de Carabanya, i encara menys n’ha sortit en vida –la veu de l’ós era greu i taxativa. El boletaire va haver d’armar-se de valor per poder contestar a aquesta amenaça.

–Ho sé. Però això no vol dir que no ho pugui aconseguir mai ningú, oi?

–Fa trenta anys que guardo aquesta part de bosc. Res se m’escapa. Avui no serà el primer dia, t’ho asseguro.

–Arribem a un acord. Vostè no em fa mal i jo protegeixo aquest petit tros de cel a la terra de mans humanes, tal com ho ha estat fent fins al dia d’avui.

L’ésser va esclafir de riure.

–Tu, vell boletaire, amb prou feines pots protegir els bolets dels teus companys rapinyaires, com has de protegir tot el nostre bosc?

– Potser no sap qui soc, però potser l’avi de l’avi del seu avi li podria parlar de mi. És normal, no tinc nom, perquè cap humà m’ha dirigit mai la paraula i animals i plantes no els donen gens importància als apel·latius, però més d’un ésser d’aquest bosc s’ha creuat amb mi algun cop, li ho puc ben assegurar. Jo sóc aquell que vetlla per vosaltres, aquella part que uneix flora, fauna i l’intel·lecte humà. Jo sóc aquell que, malgrat que a vegades no me’n surto, intenta trobar un equilibri perquè la vostra vida, la seva i la meva es vegin alterats fins a un punt de no-retorn.

–Això és molt fàcil dir-nos-ho a nosaltres, però qui ens assegura que els humans no facin de les seves?

–Vostè faci el que sempre ha fet, que ho fa molt bé. Dels humans ja me n’ocuparé jo.

Amb aquesta frase misteriosa, el vell xaruc boletaire va continuar el seu camí com si res, fonent-se a poc a poc en la foscor fins a obrir la vella porta de casa seva, al bell mig de la muntanya de Carabanya.

Per fi era a casa.

?

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Descubrir
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre