DIS_SUPLEMENT
Mazen Maarouf o la tragicomèdia de la vida
Heus aquí un llibre de relats inoblidable: Acudits per a milicians, candidat aquest any al Man Booker Prize. L’autor: Mazen Maarouf (Beirut, 1978), traductor de literatura islandesa a l’àrab, refugiat palestí al Líban i resident avui a Reykjavík gràcies al programa d’acollida de la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi. El marc de la guerra –la ciutat de Beirut en un temps de bloqueig soscavat pels bombardeigs i el patrullatge dels milicians– es fa omnipresent en tots els relats. Un marc, cal emfasitzar-ho, on l’important no és la història amb majúscules, sinó la lletra petita de la intrahistòria que escriu la vida quotidiana i domèstica d’uns éssers, d’unes famílies, al límit de la bogeria. L’autor resulta poc dubtós en aquest sentit: el patriarcat és el passat; en la mare recau el present d’una exemplar abnegació familiar insubstituïble, i el nen (alter ego narratiu de l’autor) representa, a la fi, el futur on s’emmiralla el coratge d’una vida “altra”.
Maarouf maneja l’humor –aportació cabdal del seu talent narratiu– amb la precisió d’un cirurgià. Uns cops ho fa sospesant el do de la ironia, d’altres l’humor esclata a l’esguard d’una vena sòrdida, àcida i punyent, que no amaga les seves derives sarcàstiques i grotesques. Molts dels diàlegs i escenaris dels contes, poso per cas, semblen sorgits d’un humor negre que traspua les millors pintures negres de Goya. No és estrany, doncs, que tan sovint sorgeixi el recurs de la tragicomèdia. O més ben dit: d’una combinació de tragèdia i ingenuïtat resultant del xoc entre la mirada d’un nen, que oficia de narrador, i el món dels adults.
Navona, 157 pàg.
Si d’una banda regna en aquests contes el feinejar quotidià amb la mort, amb la violència que brolla de la por i la barbàrie, d’altra banda, i sense solució de continuïtat, veiem com el contrapunt sempre esmolat per la ironia hi senyoreja per tot arreu. La condició de palestí, exiliat i en nomadisme perpetu habita la consciència profunda de les històries. Per això mateix, Maarouf –i aquest és un dels seus grans encerts narratius des del vessant moral, social i polític– sempre sap teixir aquest escenari coral d’històries travessades per la deshumanització i la guerra amb el vestigi, per petit que sigui, d’una alternativa on es beslluma, sense embuts, una defensa de la solidaritat.
El surrealisme, o el caire fantàstic d’aquest Acudits per a milicians, és una inequívoca via d’escapament cap a un món “altre”. Pel camí, la guerra i els seus déus menors, allò que amb pompositat la institució social anomena els herois, acaben reduïts a figures grotesques i ridícules, ganyotes de guinyol o bibelots de fira que, en els casos més reeixits, haurien fet les delícies de Valle-Inclán.
L’estratègia narrativa de Maarouf és prou clara: introduir en el si del real càrregues de profunditat a l’empara de la imaginació més trasbalsadora. Pocs narradors contemporanis dominen com ell els emblemes visuals, els escenaris que voregen l’inversemblant, l’absurd i les visions on no sabem gaire bé on acaba la realitat i on comença el somni. Com l’escena de després del bombardeig de la sala de cinema, on d’entre la pols, i a l’abric d’una escletxa de llum que prové de l’exterior, apareix la imatge d’una vaca pasturant a la cambra de projecció. Empremtes visuals com aquesta, sotjades d’una bellesa poètica neguitejant i colpidora, apropen Maarouf a la saba creadora del surrealisme i de l’absurd que fa recordar, en no pocs casos i per diferents motius, Luis Buñuel, Julio Cortázar o Samuel Becquet.
Totes les històries, travessades per éssers desemparats, fracassats, absorbits per la por i la desconfiança, semblen engolides per l’espiral d’un marasme al límit de la bogeria. Totes elles, també, deixen entreveure, per vague i llunyà que aquest sigui, el besllum de la felicitat i del desig: un home que fa de la música d’un vell gramòfon a maneta l’atracció del bar més barat de Beirut; la força d’un acudit enginyós per tal d’escapar a la pressió dels milicians; la mirada extasiada del voyeur davant les parades sexuals d’una parella veïna... No importa la duresa de l’escenari, curull d’escamots de pidolaires, mancs o joves que dormen damunt de les escombraries. La fita última sempre és la mateixa: contra la violència i la injustícia, contra la deshumanització i la guerra; a favor de la tolerància, la llibertat, la imaginació i la democràcia. Quin grandíssim llibre Acudits per a milicians, traduït de manera magistral per Margarida Castells! No oblideu aquest nom: Mazen Maarouf.
?
