x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • MARISA TORRES BADIA

La paradoxa de l'origen

Actualizada 28/09/2020 a las 12:36

No soc aquí, d'Anna Ballbona, és un viatge sense retorn pels complexos viaranys identitaris de la protagonista, camí iniciat fa quatre anys a Joyce i les gallines i que continua ara, en aquesta segona novel·la de l'autora, premi Anagrama 2020. Indubtablement no es pot parlar d'una autora novella quan es fa referència a Anna Ballbona, periodista, escriptora i poeta que ja despuntà a l'univers literari en llengua catalana amb els poemaris Conill de gàbia (La Breu, 2012) i La mare que et renyava era un robot (premi Amadeu Oller 2008).

Tal com veiem a Joyce i les gallines (finalista del primer premi de llibres Anagrama), la protagonista de No soc aquí es mou entre l’afirmació del seu origen camperol i poligonero i la seva empremta intel·lectual. Un camí cap a l’autoconeixement que, sotmès a les sotragades iniciàtiques, esdevé la crònica d’una realitat impossible: la que van viure el món de la pagesia i els seus fills als anys setanta. El canvi de la terra per la cadena de muntatge els va situar en un terreny inversemblant en el qual ja no es reconeixien. La protagonista de la història de Ballbona és el resultat d’aquella estranyesa, la d’una persona que es nega a ser fagocitada pel nou statu quo social i que busca, sense treva, l’espai on li ha tocat viure. Una estranyesa –i això no deixa de ser un segell característic de l’autora– que es mou a cavall del no sense i l’aixopluc quasi sempre d’un gran sentit de l’humor.

Si a Joyce i les gallines trobàvem un viatge a Dublín, homenatge a l’Ulisses, que marcava un abans i un després en la vida de la protagonista, a No soc aquí el viatge té com a centres de contemplació Barcelona i París, referents que fan emergir les omnipresents ombres del passat, les pors, el sentiment de no pertinença, la padrina malalta i el guaridor irracional que reconeix un do a la protagonista.

 


(Premi Anagrama 2020)

 

La història que ens presenta Anna Ballbona esdevé el retrat d’una societat emmarcada en un barri situat entre un cementiri, un polígon i una autopista. Una tríada diabòlica. Qui es podria reconèixer en un espai extrem com aquest? Un locus que encarna segurament la metàfora mateixa de les ànimes explotades i de la marginació. Per això, la protagonista voldrà subvertir el rol al qual la té destinada el sistema, i farà, com a contrapartida, un viatge d’autoconeixement personal que acabarà convertint-se en el vertader repte d’aquesta jove, la Mila, davant la maternitat. Des d’aquest tombant indagatori, tota la trama esdevé una recerca radical d’un mateix.

Com a la seva primera novel·la, la protagonista que dibuixa Ballbona viu la seva realitat des de la perifèria territorial i la perifèria personal –tal com argumentava Jaume Pont en la seva anàlisi de Joyce i les gallines publicada en el seu dia a les pàgines de Dis–. Tot l’univers de l’autora es movia aleshores al ritme de la paradoxa permanent entre centre i perifèria, dòxia i heterodòxia, raó i follia, realitat i ficció… I d’aquesta paradoxa en sortia la clau de volta de tot, és a dir: no és el centre la veritable perifèria, i la perifèria la raó central, crítica, on comença la fuga d’etiquetes a què ens redueix el sistema? No és la mirada de Ballbona –amb el seu magistral sentit de l’humor– un antídot crític contra el sistema heretat per la societat postfranquista?

A No soc aquí descobrirà el lector una autora de dring cristal·lí i d’un trepidant ritme narratiu. En aquest món novel·lesc tot batega al ritme contradictori d’una realitat primària i d’un món paral·lel sotjat per l’estupefacció constant. L’estilet ideològic de l’autora no és altre que el de la paradoxa i el contrasentit. Per això mateix, l’estranyesa de la Mila, la seva protagonista, de ben segur que els recordarà, en més d’una ocasió, la inadaptació kafkiana d’en Gregor Samsa a La metamorfosi.

Anna Ballbona és una escriptora decididament singular i amb un món propi. Ella fa bo aquell lema d’Ernst Jünger que beslluma l’obra d’art com una vivència i, alhora, com un acte de fe més durador que tots els dogmes.

?

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Descubrir
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre