x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • JAUME PONT

Les galeries de la memòria

Actualizada 29/12/2020 a las 12:16

Bona part de la trajectòria literària de Josep Piera (Beniopa, 1947) ha estat marcada per la prosa memorialística. De 1982 ençà, a cavall del llibre de viatges o la memòria personal, l'escriptor valencià ha confegit un mosaic on vida i literatura es donen la mà en nom d'un projecte creatiu que s'articula al voltant de la mediterraneïtat. Llibres com El cingle verd, Estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, Ací s'acaba tot, Seduccions de Marràqueix, El jardí llunyà o A Jerusalem en són una mostra fefaent que abasta Orient i Occident. Faci el que faci, escrigui poesia, assaig, memòries, biografia, o tradueixi el seu diwan personal dels poetes de l'orient d'Al-Àndalus, a Piera sempre el guia l'aprofundiment del quadern de bitàcola de la seva autobiografia. La cosa vista es transforma en cosa sentida, el paisatge en viatge interior, la llengua en pulsió arrelada a la història, el territori i la seva gent. Els fantàstics setanta, com abans El temps feliç i Arran del precipici, es proposa com un llibre d'iniciació que marca l'abans i el després de la memòria individual i col·lectiva –en termes sentimentals, eròtics, lingüístics, sociopolítics i literaris– del nostre escriptor.

A Els fantàstics setanta tot sembla acomboiat per l’empremta d’un camí d’iniciació de caire generacional que condueix, sense remissió, a la forja rebel de la identitat. Són els anys de la protohistòria literària del Piera escriptor, quan aquest encara escrivia en castellà. No s’enganyarà qui vegi en aquest recorregut la indagació memorial d’un temps i d’un país vista des de la perspectiva de la generació dels setanta. L’enclavament històric (1969-1974) a què ens invita l’autor no enganya. Ressonen el esclats revolucionaris: París, Praga, Vietnam; i l’altra revolució: el sexe, el rock-and-roll i el trencament contracultural dels tabús, amb la divisa crítica de Marcuse al cap: “La llibertat humana no és únicament un afer privat –però no és res si no és també un afer privat”. Una cruïlla on dues portes s’obren i es tanquen. Alfa i Omega: d’un costat la lliçó del maig del 68 i les ferides d’un món viscut “en gris franquista”; de l’altre la mort alliberadora del dictador.

Molts pàgines del llibre circulen impulsades per un flux narratiu on es barregen la narració del fait divers, les memòries, la crònica, la prosa lírica o la narració novel·lada propera al bildungsroman. La narrativa del jo s’imposa amb la ferma voluntat d’apropar al lector les raons, les accions i les passions d’una vida. Com en els viatges d’iniciació, l’estructura del llibre s’argumenta al voltant d’un triple moviment: la noció o impuls inicial de desig, el període d’aprenentatge i el reconeixement final. Des d’aquí Piera construeix un dels encerts majors, i en té molts, d’Els fantàstics setanta: la mestria amb què alterna la narració del temps passat i la del temps present de l’escriptura. A partir d’aquest balanceig, fet de projeccions cap endavant i rebobinatges o flashbacks, l’autor concilia la lliçó, en clau moral, de l’ahir d’un temps impulsat per la utopia i l’ara incontestable de la vellesa. Pel camí un ampli ventall de les galeries de la memòria: les marques inoblidables dels amics de joventut i familiars més propers; el nervi dels nuclis formatius de la seva personalitat creadora, amb Gandia, València, Madrid i Andalusia al centre de contemplació; l’ascendent de mestres cultivats al caliu de l’amistat (de Vicente Aleixandre a Jorge Guillén, de Juan Gil Albert o Francisco Brines a Pablo García Baena...); el moment decisiu del canvi de llengua i, a redós, la reivindicació lingüística del valencià, “aquella llengua” que el poder assimilava a una mena de “patués o dialecte d’analfabets”; i, en fi, l’amor i l’art contemplats, i exercits, com a armes de combat del progrés existencial, sociopolític i cultural del país. Com acostuma, Piera ho contempla tot amb una bonhomia que contrasta, ben sovint, amb la paraula esmolada del seu pensament crític i la visió d’un present implacablement crepuscular. Les paraules finals del llibre no deixen indiferent ningú. La degeneració física personal –la “puta vellesa”–, que hàbilment es compara a la degeneració social i moral de la humanitat sencera, s’imposa. Però no per això es dona per vençut el nostre escriptor. La paraula esperança amb què és clou el llibre és un arbre plantat al bell mig de l’esdevenidor. Ferm davant el desànim, a Josep Piera sempre li que quedarà una bala a la recambra de l’ànima per fer front a l’ombra de la parca: l’escriptura i la recerca inesgotable de la bellesa.

 


Institució Alfons el Magnànim

 

?

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Descubrir
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre