Temps per morir

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… El maleït rellotge no s’atura. El temps transcórrer i m’adono que no puc tornar enrere. Voldria que no hagués passat, no haver-ho vist, no haver-ho descobert, però...

Em sento esgotat i imagino el pèndul oscil·lant d’un rellotge, implacable, dalt de la paret, anant d’un costat a l’altre sense aturador. Cada cop que es mou, cada segon, per a mi és com un instant de vida que se m’escapa. Tic-tac, tic-tac, tic-tac... el so em persegueix i no puc fer res més que restar immòbil, esperant que tot acabi, desitjant que tot sigui només un malson.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... És com un degoteig continu de sang. Com petites gotes que cauen a terra i tenyeixen de vermell i desolació tot el que hi ha al meu voltant. Sang, dolor, angoixa, patiment i mort. Figures colpidores em turmenten i intento lluitar perquè no s’apoderin de mi. Sense èxit.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Cada cop sento les agulles del rellotge amb més intensitat. Se’m claven més endins. Les forces se m’acaben i m’adono que estic a punt de perdre aquesta lluita. En segons, desfilen per davant imatges difuses de la meva curta vida. Tinc els ulls tancats i no puc obrir-los. Em pesen massa les parpelles, em pesen massa els records. Què he fet malament Júlia? –em pregunto en el meu darrer sospir. El meu últim pensament abans de lliurar-me, exhaust, al descans etern, encara és per a ella.

El Manel no havia d’haver conduït aquell vespre. Agafar el cotxe, després del què va passar, no va ser una bona decisió.

Arribà a casa abans d’hora. Havia sortit del despatx més aviat, en cancel·lar-se la darrera reunió que tenia amb un client. La Júlia semblava que no hi era i tot estava en ordre, com sempre. Només en apropar-se a la seva habitació per deixar la jaqueta, s’adonà del què passava.

Ells, no el van veure. Ell, ho veié tot perfectament.

Desolat pel que acabava de descobrir, només va pensar a fugir corrents. Arrencà el cotxe, amb els ulls inundats de llàgrimes i amb una sola imatge impregnada a la retina; el cos de la seva dona entrellaçat amb el del seu amant.

Al primer revolt, el cotxe sortí bruscament de la carretera a molta velocitat. Un hora més tard, el seu cos es trobava en una llitera de l’hospital, debatent-se entre la vida i la mort. Just sota un rellotge que anava indicant el pas del temps amb el so monòton de les seves agulles. Tic-tac, tic-tac, tic-tac...