Sols ho saps tu

Sempre em commou un cadàver; no puc evitar-ho. Diuen que els policies acabem acostumant-nos, però no pas jo –Carola somrigué–. Cert és que el més impactant va ser el primer. Jo tenia 24 anys, i va succeir tot just arribar al Pont de Suert. Un capvespre es va fer una batuda amb veïns voluntaris per buscar un home que no havia tornat del pasturatge. Érem pocs; massa pocs. Vaig saber més tard que aquell individu no era estimat al veïnat; ben al contrari. El vaig trobar endinsat al barranc de Comamarja, per damunt de Taüll. Bocaterrosa, amb la cara a l’aigua del rierol. Vaig alertar amb el xiulet mentre m’ajupia per donar-li la volta. Era mort. Aquella posició impossible en què es despenjar el cap en mobilitzar-lo, el to blavós de la pell, la fredor del tacte. Tenia els ulls oberts i un rictus cantoner de dolor als llavis. El front amb ferida oberta pel cop que s’endugué en caure –ella va fer un gest d’angúnia–. El vaig arrossegar fins a l’herba. Al poc arribaren la resta de cercadors. Es va fer el silenci, hieràtics, al voltant d’aquell cos sense vida. Per fi la seva esposa va dir-nos, “porteu-me’l a casa”. No la vam veure plorar. Pilar, la remeiera que coneixia totes les herbes. Sabia alleugerir un munt de dolències, per la qual cosa hom li havia quedat en deute alguna vegada. Pot ser per això vam obeir per deixar el difunt al casalot familiar. El primer que Pilar va fer va ser despullar-lo i cobrir-lo amb un llençol. Després, com aliena a tot, va rentar-li la roba.

Vaig entendre que era una manera d’evadir-se de la convulsió fruit d’una mort sobtada. Aleshores tot va anar molt de pressa. Es va certificar la mort com un accident laboral. Dies després vaig visitar la Pilar. El menjador era circumdat per estants amb pots on hi havia diferents plantes. No vaig poder estar-me’n, i en interessar-me pel motiu de veure-la més alleugerida que adolorida per la pèrdua, em va confiar que, des que es va esposar, havia patit maltractaments. Es va sincerar fins a mostrar-me les cicatrius que li havia infligit el seu home. “Ramon”, em va dir, “vaig casar-me massa jove; ara començaré a viure”. La mirada se’m va perdre cap al mostrari d’herbes fins a apropar-me a un cassó per llegir- ne l’etiqueta: “Tora”. La coneixia: la planta més tòxica. L’havien usat antics guerrers per untar-ne els dards de les fletxes. Un sol mil·ligram de les seves arrels pot matar una persona adulta. Vaig quedar-me palplantat i la Pilar em va clavar una mirada plena d’intensitat. “No podré viure amb aquest pes”, va dir mentre se li humitejaven els ulls. “Sí, vaig ser jo. Li vaig rentar la camisa amb aigua de Tora. L’endemà, la suor se li va barrejar amb el tòxic i la pell el va absorbir. Ara ja ho saps. Detén-me”, va confessar. No vaig dir res. Tampoc vaig fer res, i ara arrossego la inacció com un llast. Volia dir-t’ho, Carola. Sols ho saps tu. Em va abraçar. Quelcom intangible ens va travessar, quelcom que estava per venir, quelcom que acabava de començar.