No ets tu, sóc jo

Era un capvespre de diumenge de març. Al carreró de vora el Tàmesi, Glaisher St., semblava no haver-hi ningú més. Només ells dos.

L’assaltant l’havia agafat desprevingut i ell no havia tingut temps per reaccionar. Aquell individu, de grandària descomunal en comparació a ell, el tenia pres de feia estona.

Va notar com aquella mà ampla i plena de durícies l’estrenyia amb una força desmesurada. Va tenir l’instint de resistir-se. Volia escapar de la pressió que queia sobre seu. Va provar d’escolar-se, però la mà augmentava la pitjada a cada relliscada que ell intentava fer. Va mirar de fit a fit els dos ulls grisos que l’esguardaven. Uns ulls que destil·laven una mirada imprecisa, sense sentiment. Va tancar els seus i es va concentrar en l’estómac.

Un pes feixuc se li havia instal·lat a dins. Plom. A mesura que la mà el premia més i més, aquella nosa descomunal se li regirava i li sacsejava les entranyes.

Va albirar el final de tot plegat al mateix temps que va percebre com una cremor corrosiva li recorria l’interior. Llavors, va escopir foc.

La pressió va anar disminuint i la mà el va deixar caure a terra. Va poder escoltar unes passes que s’allunyaven. Va provar de recuperar la visió i, d’una llambregada, va recórrer el carreró amb la mirada. I allà la va descobrir. Devia tenir poc més de vint anys. Una part de la cabellera, negra i ondulada, li cobria el rostre. Duia un vestit blanc cenyit i unes sabates de taló. Del centre del pit va començar a brollar la sang d’un vermell espès que va tenyir en segons la roba blanca.

Des de l’asfalt, el revòlver es va compadir d’haver caigut en males mans.