SEGRE

GOVERN DE LA PAERIA

La Lleida que treballa pera les persones invisibles

Regidora de Polítiques de Drets Socials

Creado:

Actualizado:

Array

Encara avui, la línia que separa aquestes persones del conjunt de la ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per a una “persona normal”, i qui ho fa és perquè té problemes amb l’alcohol, les drogues o ha portat una mala vida.

Sovint, quan passo pel carrer, parlo amb aquestes persones i us ben asseguro que els camins que han seguit moltes d’elles han estat molt diversos i que viure al carrer és alhora una conseqüència i una causa de l’exclusió social. No es tracta només de no tenir un lloc on dormir, sinó de no disposar d’un espai on guardar les pròpies pertinences, on desenvolupar les relacions personals i íntimes, on descansar amb certa sensació de seguretat... És viure amb una sensació constant de provisionalitat, sense generar relacions socials estables, sense rutines, sense adreça i amb molt poques possibilitats de reconstruir una xarxa de suport i de solidaritat. No tenim el control total de les nostres vides i els riscs de caure en una situació de fragilitat, a partir de la crisi econòmica, ha augmentat exponencialment.

Les persones sensesostre són persones amb sentiments, que tenen o han tingut il·lusions i projectes de vida; persones amb capacitats i amb dificultats; persones amb valors, reptes i pors; persones que tenen opinió, que saben què volen i també allò que no volen, i, sobretot, són persones amb drets. Si volem fer inclusió, no hem d’apartar la mirada. Hem d’abordar aquesta realitat amb plena consciència, no solament desde el vessant social, sinó també des del personal.

Les persones sensesostre s’identifiquen com una de les formes més extremes en què es manifesta la pobresa a les nostres ciutats, però qui viu en un centre residencial de serveis socials, en una llar d’acollida o en un espai sense condicions d’habitabilitat, disposa d’un sostre però no pas d’una llar (l’anomenat sensellarisme) i hem de ser conscients que cada vegada hi ha més persones amb un alt grau de competències acadèmiques i formatives que es troben en aquesta situació.

El nostre equip de govern té molt clara la inversió social que ha de fer per avançar cap a una societat més inclusiva, i el rumb que hem d’emprendre per a combatre els falsos mites i creences existents, però també tenim molt clara la gran tasca que tenim al davant per combatre l’aporofòbia, la qual és un dels conflictes morals més arrelats a l’ésser humà, d’abast mundial i alhora obviat, que té l’origen en el pensament cultural, social i cerebral. Com podem abordar aquesta realitat si no la volem veure o tenir-la a prop? Quina hauria de ser la solució?

La solució és l’accés a l’habitatge assequible, disposar de prou ingressos i l’acompanyament social que calgui. Els albergs són una eina més però que, per si sols, formen part d’un model que ja es troba en procés de regressió. Els països més avançats en matèria social substitueixen aquest tipus d’allotjament per habitatges socials i suport a llarg termini, ja que sovint els albergs no responen a la demanda ni als desitjos de les persones ateses. Són vistos per una part de la societat –la que no està exclosa– com una alternativa totalment viable, i es pren així amb una actitud conformista i tranquil·litzadora per la pròpia consciència social.

Cada cop les persones expertes aconsellen que els/les sensesostre han d’estar el mínim temps necessari en centres residencials, per passar, tan aviat com sigui possible, a un pis en el qual sentin que té una llar, amb l’acompanyament social que la persona necessiti, i mentre la necessiti.

Solament treballant i visualitzant les diverses realitats aconseguirem la Lleida justa que volem. Fa pocs dies, hem encetat un nou any ple de nous reptes i objectius per fer-ho possible.

tracking