Després del pacte del Tinell i de l’accés de Pasqual Maragall al palau de la Generalitat, Marta Ferrusola va explicar que se sentia “com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Sabent el que hem sabut més tard, ha quedat clar que no era una broma, sinó que la primera dama, que havia estat més de 20 anys a l’ombra –o no tan a l’ombra– del poder, estava impúdicament convençuda que “ells” eren la Generalitat. Com escrivia ahir Pilar Rahola, “això de Pujol, els fills, la dona i l’avi Florenci s’ha convertit en un serial” i “no és possible dubtar que la família del president va fer un bon agost”. Ni em fa cap gràcia ni hi trobo cap atenuant. En l’antiga Roma es deia allò de “corruptio optimi, pessima est” (la corrupció dels millors és la pitjor de totes) i encara m’abstinc d’explicar quin era el terrible càstig que s’aplicava als corruptes i als prevaricadors, durant el període republicà.
No hi ha dubte que les institucions de l’Estat van mantenir l’escàndol sota custòdia, fins que no va començar l’anomenat procés, però això no atenua la gravetat dels fets. Si no hi hagués brutícia, no hi hauria escàndol... i els catalans hem de ser els primers a exigir que s’arribi a saber i a castigar tot el que hi hagi.
Ara bé, seria molt estrany que la trama econòmica del pujolisme s’hagués circumscrit a Catalunya. Pel que estem veient, els tentacles anaven molt més enllà i beneficiaven altres famílies, a Espanya i fora d’Espanya. ¿És possible que hi hagués un pacte de silenci (implícit o explícit), vinculat a la domesticació del “problema catalán”, per part del pujolisme? Crec que és una hipòtesi força versemblant, però no en sabem gairebé res. Ho explicarà Jordi Pujol o ho averiguarà la justícia? Chi lo sa. En qualsevol cas, com escrivia (també ahir) Josep Ramoneda: “Este marrón Cataluña no tiene por qué comérselo sola.”
