La Duras

Hi ha

qui diu que estem entrant en una nova onada del feminisme, precisament ara que apareixen –a Europa i Amèrica– veus i partits polítics que es proposen lluitar contra la ideologia de gènere. Davant d’aquesta ofensiva, no n’hi haurà prou amb els gestos de reconeixement i de celebració, per multitudinaris que siguin.

Les dones –i els homes que vulguin combatre aquest retrocés que s’insinua– hauran de fer política, sobretot si estem d’acord que la política democràtica tracta més –com el professor Mark Lilla recordava als “liberals” americans– de la persuasió que de l’expressió. Pel mateix motiu, caldrà guanyar eleccions i exercir el poder, sense que aquest propòsit ens avergonyeixi.

Hi ha coses sobre la vida de les dones que un home només pot entendre (i, tal vegada, només parcialment) escoltant la veu d’una dona. En el meu cas, rellegint La vida material, el darrer llibre de Marguerite Duras, sorgit de l’elaboració d’un seguit d’entrevistes en què la Duras –devastada per l’alcoholisme– s’expressava amb la llibertat de qui sap que s’acosta ràpidament a la mort. Diu l’autora: “Un home i una dona són coses diferents. La maternitat no és la paternitat. En la maternitat la dona deixa el seu cos al fill, als fills, s’estan damunt d’ella com dalt d’un turó, com en un jardí, se la mengen, li donen cops, hi dormen i ella es deixa devorar i de vegades dorm mentre ells s’estan sobre el seu cos. Res d’això no es produirà amb la paternitat.”

Deixant a banda les experiències de la vida mateixa, més que dels documents canònics del feminisme, és de dones que escriuen amb una intel·ligència i finíssima, com la Duras, que he après algunes de les coses més útils per qüestionar-me el model de masculinitat amb què vaig ser educat, i per comprometre’m en la lluita contra les pràctiques pràctiques desigualitàries dels homes cap a les dones, però també cap a nosaltres mateixos.