Sarajevo. Cal recordar (1)

L’entrada del meu hotel a Sarajevo està a escassament 20 metres del mercat de fruites i verdures de la capital bosniana. Quan passejo entre les parades multicolors de productes de la terra no puc més que recordar que fa exactament 26 anys en aquest lloc va caure un projectil de morter i va matar 37 persones que estaven al mercat comprant. Elles van ser algunes de les 12.000 persones mortes i desaparegudes –el 85% baixes civils– durant el famós setge de Sarajevo (del 5 d’abril del 1992 al 29 de febrer del 1996).

El setge militar més llarg que ha suportat una ciutat en l’època moderna. Aquest acte de guerra contra la població civil, juntament amb la neteja ètnica que havia succeït a Srebrenica al juliol del mateix any amb la matança de més de 8.000 bosnians a mans de forces sèrbies i altres matances menys conegudes, van aconseguir que finalment l’ONU prengués part activa en el conflicte i es decidís a bombardejar les posicions de l’exèrcit serbi al voltant de Sarajevo. Aquest va ser el primer pas cap al final de la guerra.

Un final que va arribar amb els acords de pau de Dayton. Explico aquests antecedents per fer més entenedora la meva absoluta decepció al poder comprovar in situ com en el món dels problemes polítics i territorials les bones paraules, les promeses de negociació i el paper internacional de la UE i l’ONU són autèntic paper mullat. Els interessos dels estats més poderosos i que ostenten la força de les armes deixen sempre buides de contingut les bones paraules i els bons propòsits.

Mentre els serbis van poder exercir el seu poder militar, van portar la iniciativa i van veure com l’ONU i la UE anaven cedint i acceptant un cert statu quo. Els bosnians van haver de patir actes considerats crims contra la humanitat perquè el poder militar de l’ONU, de la mà dels Estats Units, fes cedir els serbis fins a una taula de negociació. Tot un trist exemple de com s’imposa la Realpolitik enfront de discursos i promeses de cara a la galeria.

Unes promeses que es negocien en una taula on polítics molt ben pagats no tenen cap pressa a arreglar un drama que a ells no els toca patir diàriament. El que prima és defensar els interessos dels seus estats, el tema humanitari sempre arriba més tard. .