En la llum de Cohen

Un amic m’envia un whatts a les quatre del matí. Ha mort Leonard Cohen. Un calfred calent em recorre el cos des de la punta dels dits dels peus fins al clatell, i es queda allà, petri, desfermant el vertigen. Una onada d’idees, records i sensacions es barregen, una rauxa del cor i del cap que en certa manera és tan coheniana, també, i ara entenc la darrera i memorable entrevista que va concedir a The New Yorker, o el títol del seu darrer disc, que encara no he pogut escoltar: You want it darker. Ho vols més fosc. I totes les coses meravelloses que m’ha regalat al llarg dels anys, quan feia, amb la seva veu que esculpeix les ombres de la caverna, de la meva soledat una soledat compartida, gairebé universal, que a poc a poc respira fins a callar-se, conscient del moviment del món i del cel, i dels éssers vius més ínfims, i del córrer de l’aigua, i de la consciència del foc, que necessita aire i destrucció de l’aire per viure i ser. Tot en Leonard Cohen rima i ritma, s’ajunta, s’agrumolla i s’expandeix fins a retornar a tu, intacte, incandescent. Una taca de claror agrisada que se t’injecta a l’iris i et transforma la mirada sobre el món, tant a les fosques més fondes on has davallat fins a la deliqüescència d’un sostremort, o d’una finestra entreoberta, d’un estel, que igual que un ull, potser el seu, t’escodrinya.

Com podrem, doncs, viure a partir d’ara sense Leonard Cohen? Ell és patrimoni de la humanitat. Ell és el meu Shakespeare, el meu Robert De Niro, el meu Messi. Ell m’ha ensenyat l’alegria del dolor, la saviesa de la ignorància, la poesia en la prosa dels dies. I tot embolcallat d’una veu baixa, sota la intimitat impossible d’una distància infinita, perquè les veritats, que tendeixen a ser emocions revelades, siguin sinceres i particulars. Ja ho deia d’ell Dylan: Cohen fa sentir i pensar alhora. O sigui que mentre t’acaricia per fora, els seus conceptes, concentrats en cadències molt elementals, reconstrueixen una vegada i una altra els fonaments de la teva arquitectura. I d’aquí a la transcendència. Cohen va ensenyar-me la transcendència, la religiositat laica, l’espiritualitat, el déu que s’amaga rere tota pell. Ell es demorava, “ocupat en la llum del sol”, en cada minúscula deïtat, i això fa que viure sigui, hagi de ser, un acte de fe, una esperança indefugible, una explosió perpètua d’amor i de mort. Sí, estimar. Morir.