Morts insuportables

En el cinema, hi ha una sèrie de morts que resulten insuportables. Són aquelles que, una vegada has vist morir algú estimat a la pantalla, t’acompanya per sempre, forma part de la teva arquitectura moral, d’algun dels trencacolls de la teva manera d’entomar la nostàlgia. Són morts que no toquen, que arriben abans d’hora, en un instant del tot inesperat, com un error de guió, potser del mateix mode que ens succeeix, però remotament, a la vida amb els traspassos inèdits. Un exemple dels molts que hi ha a la història del cinema seria, per exemple, en un dels films que més estimo, per complex, preciós i temàticament total, com és Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone. La mort de Dominic, el petit de la colla, a mans del rival mafiós mentre corre en càmera lenta pel mig del carrer, és una d’aquestes insuportades morts: per què ell, precisament, el més petit, el més innocent? I per què a sobre diu, als braços de Noodles, “he relliscat”? És un final tan bell, noble i injust, que tan sols podem plorar-lo, la resta dels nostres dies, igual com el plora el mateix Noodles al llarg de la seva vida. “És la meva manera de veure les coses”, li dirà al seu amic traïdor, tants anys després. Una mort, uns principis, que poden ensenyar a viure a molts.

De morts així en podríem anomenar un grapat més, com la de Malone/Sean Connery a Els intocables d’Eliot Ness, o la de Fredo/John Cazale a la segona part d’El padrí, assassinat pel seu propi germà perquè és una amenaça per a la santa família. Són morts memorables en pel·lícules de màfia que arriben abans d’hora, perquè ja sabem que els finals, com quan sortim de la sala fosca del cinema, acostumen a aportar alguna cosa que s’assembla al dolor esperat, aquell que per molt que el prefiguris, l’aprenguis, el coneguis bé i a la fi acabis per conviure-hi, a esperar-lo sota un lleu neguiteig, sempre desembarca en el temps més inoportú i t’assenyala a foc. Al final tots moren, tots morim, el protagonista i l’amic del protagonista, un pare, una mare, el fill, el mentor, el germà, el nen innocent. Perquè també les grans pel·lícules, les que veritablement davallen fins al punt més fondo, han de saber despullar, impúdiques, quasi pornogràfiques, el mal en tota la seva estranya i resplendent esplendor. Només així podrem sentir l’alè, el desesperat alè, de la vida.