SEGRE

Creado:

Actualizado:

Deia John Carlin, en la seva referencial columna d’El País, que l’èxtasi final en el 6-1 del Barça contra el PSG no era un dels millors moments de la història del futbol, sinó un dels millors moments de la història. I punt. Tot allò que el gol de Sergi Roberto va generar en l’ànima dels seguidors del futbol i en aquells que potser mai havien vist, ni sentit, un partit d’aquest esport, representava d’una manera concreta, tangible i universal, l’experiència emocional d’una vida, un instant etern en la sentimentalitat d’una persona que altrament no hauria pogut produir-se, per la forma en què va produir-se, precisament, conjuminant tants elements en l’espai i en el temps com si ens hagués tocat, posem per cas, la loteria. Una emoció així, a part de qualsevol de les ingerències habituals de la raó, tan sols es connecta a una part de l’esperit que en general roman amagada, oculta a la parapetada i lànguida quotidianitat, i es desferma conquistant el revers d’un horitzó interior que crèiem impossible, inassolible, inclús inexistent. Diguem que un horitzó, un límit, un pou endins, que no sabíem que teníem, un extrem que a l’eixamplar la percepció del món i d’un mateix ens col·loca, com a éssers circumstancials i banals, en una nova òrbita de sublimitat i de divinitat transcendents i pròpies, particulars, relligades a un col·lectiu que ens arrecera i ens atorga una identitat íntima. Tot això que dic, esclar, i portat a consciència per l’èpica clàssica que inserida en la modernitat el futbol comporta, entenc que és una exageració, una simple exageració, com ho és la màxima de Carlin. Però en tota hipèrbole, en tot impostat esperpent, batega ben visible una essència de veritat, i la veritat és que el Barça, enguany, ha regalat al món, a la història de les nostres vides, l’infinit de dos gols en el darrer dels sospirs d’una vida –la vida que s’enclou en un fútil partit de futbol–, el del 6-1 i el de diumenge, en plena diada de Sant Jordi, al Bernabéu de les botes d’aquest déu que ha canviat el tarannà d’una societat petita, trista, amargada i poruga, des de feia segles. Messi transcendeix, des de la bella i perfecta simplicitat de l’associació i la concreció humana de l’art sacre, la mesura de les coses, aquell “anar a la proximitat” de què parlava un fragment d’Heràclit, que sembla dir-nos que el futbol no representa res. Simplement, en un segon etern, teixeix el cor perquè puguem dir: he sigut.

tracking