SEGRE

Creado:

Actualizado:

Recordo els temps de joventut en què, després d’una jornada laboral nocturna a SEGRE, anava a casa i encara tenia esma de llegir la competència lleidatana, l’Avui i El País. De tant en tant, mirava de reüll la versió catalana d’El Periódico i La Vanguardia, per comprovar que a Lleida les coses es poden fer com a mínim tan bé o millor que a la capital. Juntament amb una subscripció fugaç dels meus pares en la meva adolescència a El Periódico –d’on retallava cada dia devotament les tires de José Luis Martín–, El País era el diari de diaris, aquell en què podies tant informar-te de tot d’una manera profusa i exacta com trobar opinions de gent preparada i admirada.

Llegeixo, la mateixa nit de la folgada victòria de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE, l’editorial de la versió digital d’El País i a cada frase sento, gradualment, una barreja d’estupefacció, indignació i tristesa fondes, quan comprovo, mentre em frego els ulls, que en efecte hi comparen el triomf de l’exsecretari general amb el “populisme” que ha portat fins al Brexit, l’autarquia antidemocràtica de Maduro a Veneçuela i l’encimbellament de Trump als EUA. És a dir, que podríem dir que la mateixa demagògia que critiquen fonamenta alhora un discurs basat en l’apocalipsi socialista, la pèrdua d’identitat de l’esquerra espanyola i l’anorreament gairebé absolut de les possibilitats de governar d’un PSOE que té el poder en el seu ADN.

El País, aquell diari de la meva, i la de tants, formació intel·lectual i sentimental fa quasi tres dècades, ha esdevingut una mera manifestació d’aquelles elits que segueixen arrapades a una idea de progrés mort i enterrat, cegues del tot a la nova realitat social, aquella que precisament ha instigat el retorn de Sánchez al lideratge del PSOE, després de ser descavalcat per les cúpules corruptes i anquilosades del seu propi partit, d’una tradició els primers ideòlegs de la qual ara sentirien, potser, la mateixa vergonya aliena que sento jo al llegir certs editorials suposadament progressistes.

No es tracta d’atansar un partit al poder, sinó apropar el poder, i el partit, tant com es pugui a les bases, a la gent, al vot. Així entenc jo, il·lús encara en els meus valors de joventut, la justícia i –posem-nos innocents del tot– la llibertat.

tracking