SEGRE

Creado:

Actualizado:

Fa uns dies, vaig acomplir un d’aquells somnis particulars que anem arrossegant i que mai es concreten. Vaig presentar a Balaguer, a la Fundació Marguerida de Montferrato, el llibre de Roger Mas El dolor de la bellesa (Empúries) i, a la vora d’ell, vaig sentir –sentir amb l’oïda i amb els sentits– com tocava la guitarra i cantava tres temes, un dels quals, Ella té un cel als ulls, la que considero que és una de les seves petites obres mestres principals, inclosa al seu darrer disc, el rodó Irredempt. Llegint Mas, i la seva biografia, vaig comprovar, de sobte (alguns dirien que se’m va revelar), que érem companys de viatge, generacionals, per bé que tots dos desembarquem en la poesia per vies diferents, o no tant.

Ell, diu, és meitat músic meitat poeta, malgrat que podríem convenir amb claredat que és tot músic i tot poeta. Jo sóc això segon i prou, per a frustració meva i dels meus deliris musicals, que són molts, privats i perversos. La vida, sense unes notes i alguns versos, seria insuportable del tot. I la vida amb notes i versos, per un instant, brilla igual que el sol assenyalant amb el seu dit de llum carnosa una espurna d’eternitat.

A la vora dels responsables de la fundació, que ha esdevingut, més enllà de les mateixes exposicions, un referent imprescindible per a la cultura de les terres de Lleida, d’una potència fins a cert punt inèdita per aquestes contrades, Roger Mas ens va anar descobrint durant aquell acte algunes de les claus íntimes que obren les portes de les seves cançons, de les seves lletres, de la seva intimitat, memòria, tradició i, a la fi, la bogeria pròpia d’un geni que li esclata el cervell en mil trossets, com amb tanta precisió el defineix Jaume Sisa en l’embogit pròleg del llibre.

De Roger Mas admiro la tenacitat amb què travessa el temps i el desig, la passió per l’orfebreria dels sentiments i la intel·ligència, alhora que em sento tan còmode travessant amb ell els camins que vénen de la tradició, dels territoris comuns, per fer-se present, veu viva, vera, i aixecar-se solitària, però ferma, davant el brogit del món. S’ha de tenir coratge, talent i noblesa creativa per seguir recorrent el precipici, caragol que llisca pel fil de la navalla sense tallar-se. Dolor i bellesa. Bellesa i veritat. La paraula de Roger Mas, per als que volem veure-hi, estremeix i il·lumina.

tracking