SEGRE

Creado:

Actualizado:

T’esclafa primer pel cap i després per la resta dels teus sentits, cos avall. És devastadora, bel·ligerant, incisiva. No té pietat de res ni de ningú. I fins i tot tant li fa sol que ombra, vell que nen, adult arrecerat en un racó d’aire condicionat que adult aventurant-se en deures irremissibles.

La xafogor ve i t’esclafa, fins a reduir-te a una massa informe de gest grotesc i pell esponjosa. En certa manera, la calor extrema et desposseeix d’identitat, et pren memòria i coratge, t’esborra el nom com un nom que provem de llegir entre els dits suats i esborradors.

Però la xafogor de Lleida, per exemple, es diferencia de la d’altres indrets en el fet que és seca com ella sola, abacallanada, i té en això un aire distingit, per sincer, que no em desagrada, perquè se t’atansa sempre de cara, no et menteix, no sap de subtileses ni de protocols, i diu que vol menjar-se’t i en efecte et devora, si no te’n parapetes.

Aquesta és la calda immensa que permet a l’ésser humà, davant de tanta evidència, de tanta autarquia meteorològica, dimitir amb motius fefaents i abandonar-se a un estat de la ment i dels diversos membres que s’atansa a la saviesa, aquella frontera que volien els romàntics on t’has desprès de tot i tan sols et resta penetrar en un espai buit en què connectes amb una part de tu soterrada, que quasi sempre resta inèdita i que serva molts dels elements que et són més intrínsecs, sols teus, i tan íntims.

Aquella mena d’entreson (duermevela, en feliç terme castellà) en què et sents atuït, estabornit, i entreveus, intueixes, el temps just davant teu, passat i futur, i aprens lliçons que faries bé de recordar un cop retornis a la plena consciència. També cadascun de nosaltres som nosaltres en els nostres propis límits.

I l’extraordinària calor de Lleida, sempre prompta a liderar els rànquings de les temperatures màximes a Catalunya, allà enmig d’una badada paella, alliçona cada dia de l’agost els seus atordits habitants, pells suades i cervells suats que malden per entendre allò que la natura els diu d’un mode tan feridor i preclar.

El més curiós d’aquesta mena d’essència revelada vindrà amb la crueltat de l’hivern, també el més salvatge entre les urbs catalanes, quan es capgira el món per entaforar-nos en una vall infinita de glaç petri i som només una posa final davant la mort. Per força els lleidatans hem d’estar bojos.

tracking