Els sentiments

Per què vénen aquests policies?, per què peguen a la gent?, que hem fet res mal fet?”, diu el meu fill de 12 anys. Mentrestant, la meva mare, de 87, s’interna per entre la multitud, entra al col·legi i vota. En l’acció d’ella hi ha la resposta a les preguntes d’ell.

Els policies representen, són, la repressió pura i dura, sense cap mena de sentit davant de gent desprotegida i pacífica, que duen les mans nues alçades i que tan sols volen posar un paper en una urna. En l’aniquilació hi ha la possessió. I en la violència forassenyada hi ha la raó de la perplexitat, de la por i de la humiliació.

Però a pesar de les vexacions físiques i morals, les persones van seguir votant, com la meva mare, que ha viscut totes les generacions de la prohibició, la sang i una llengua xiuxiuejada en veu baixa, les passejades vora la sentor dels cossos inerts als hospitals públics, la impossibilitat i la impotència per rutina, la grisor d’una religió que t’esclafa, els precs inescoltats, la pobresa que engreixa uns altres pocs. L’explotació de les majories. L’estigmatització de l’alegria, de la joia de ser i triar i pensar i sentir en els límits, la màscara sempiterna sobre la rialla. A pesar de tot plegat va votar, ella i tres milions de persones, perquè simplement tenen ganes de viure.

El que vam sentir els catalans, o la majoria de catalans, diumenge no es pot entaforar en unes línies. Només recordant les rialles, les mirades enceses, literalment resplendents, de la gent sortint de les meses, i els plors, i els crits de ràbia, vergonya, estupor i dolor pur, literal, sabem que el que vam viure l’1 d’octubre del 2017 ens ha canviat per sempre. No sols la nostra concepció ètica i política, sinó la nostra mirada del món i sobre el món. La vergonya experimentada per una Espanya dèspota i anacrònica i podrida, per una Lleida governada per un megalòman foll, va ser tan intensa com la constatació de l’orgull per un poble que m’ha ensenyat a ser perseverant, a creure en els ideals, a treballar amb la cara alta i a tenir principis. A entrellaçar els braços amb els de qui se sosté a la vora amb tu. A esperar el millor dels altres i de tu mateix. No, mai oblidarem el dia del referèndum. Des d’avui ja construïm un país on mai més, mai més, sisplau, haguem de sentir por ni vergonya. Només orgull, plenitud i esperança.