SEGRE

Creado:

Actualizado:

Fins ara vivíem en dues realitats paral·leles: l’espanyola, abanderada per les elits neofranquistes de sempre (de sempre vol dir des de temps immemorials; franquista pot usar-se ja en termes generalistes), sobre la construcció del discurs polític i mediàtic, que tant ha calat, per exemple, i per a devastació pròpia, en l’esquerra tradicional; i la catalana, sostinguda per la força de la gent trepitjant els carrers sense remissió i algun mitjà de comunicació d’abast incomparablement potent als seus coreligionaris estatals. El darrer exemple d’aquesta dualitat, que podríem començar a qualificar d’escissió en el sentit individual –la meitat de Catalunya ha marxat, per no tornar més, sentimentalment d’Espanya–, és la doble lectura que podem fer de la Constitució que ha arribat fins avui: mentre que per a molta gent, de criteris i sensibilitat intel·ligents, és ja paper mullat, un esborrany del que hauria de ser una completa llei nova, per a milions de persones a Espanya s’ha regenerat, és a dir, ha agafat una nova dimensió primer refermant-se en les seves essències, després demostrant-se com una eina molt útil d’anorreament de qualsevol intent de qüestionar el sistema i, a la fi, projectant-se, pètria, de cara a possibles noves escissions en el futur. El 155, per exemple, sempre podrà sortir al rescat, no tan sols contra l’independentisme català, sinó sobre qualsevol espurna de dissidència, política o ideològica. I des de la més absoluta de les impunitats. I des del més absolut consens general, a Espanya i a Europa. Aquest és el desolador panorama que la crisi catalana ha revelat i revela encara. La nova, i esclafada, pàtria catalana ha consolidat la vella, i triomfant, pàtria espanyola, amb la regió catalana encara inclosa i pagant molt cares les seves insolències. Vivim, doncs, temps de colonialisme extremat, ja sense màscares ni xantatges històrics, i la regressió que tot just ara comencem a viure serà d’una magnitud espaordidora, com s’ha vist al Museu de Lleida, en un reguitzell d’accions que busquen tan sols l’ocupació d’un país sense govern, “escapçat”, com proclamen des de la dreta riallera, tombant institucions, ocupant mitjans de comunicació, prohibint llengües, colors, pensaments i manifestacions. Un nou estat policial i judicial, que crèiem, il·lusos, haver enterrat en el passat. La llibertat ha mort. Visca la llibertat.

tracking