El Déu català

Veig Teresa de Jesús, en la versió del 61 de Juan de Orduña, una meravella que si es mira amb ulls d’època es gaudeix mentre la pel·lícula malda per inserir-se en la tradició del teatre culte, amb actors que pretenen estar en un estat d’il·luminació, sobretot Aurora Bautista, que es passa mig film obviant les mirades dels seus interlocutors i aguaitant un punt en l’infinit, com si parlés a Déu, o a la Història, directament. Santa Teresa, a banda de ser una revolucionària en tota regla avant la lettre, va ser una immensa poeta, com aquells dos amb qui conformen una santíssima trinitat de la poesia mística castellana: sant Joan de la Creu i Fray Luis de León. Tots tres eleven el paisatge més immediat a una transcendència sempre concreta, carnal, sensitiva, i atorguen a la idea de Déu un cristianisme que pot encarar-se des de la via intel·lectual però també intuïtiva, que nia i creix i s’enfila per l’ànima de qualsevol que sàpiga llegir i sentir, de qualsevol ésser humà. En santa Teresa, per un instant, el catolicisme sencer sembla cobrar un sentit del qual, passats els segles, s’ha anat desprenent fins a deixar força desemparats aquells que volen creure, que volen veure-hi.

Curiosament, en català no existeix cap poesia mística. Tenim tota mena de tradicions lligades al catolicisme, però sempre estan plegades a l’ortodòxia. La que més s’hi atansaria, si de cas, és la poesia metafísica d’alguns agosarats com Espriu o mossèn Cinto o Maragall, tot i que cadascun amb les pròpies dèries i causes particulars. Potser els catalans tenim més la tendència a observar tradicions concretes, a obeir dictats, a repetir-los, per ser uns bons fidels que no poden ser represos per la seva actitud rebel. La tragèdia a la catalana resulta tothora victimista, flagel·ladora, i més enllà de l’autocomplaença en el dolor no busca una redempció autèntica i purificadora, alliberadora, com sí que fan altres cultures, com la castellana o l’alemanya. Unamuno, a El Cristo de Velázquez (potser el millor llibre en llengua castellana del segle XX), no defuig el cos a cos, canta la perplexitat del Crist moribund i redemptor, el pecat des de la consciència lliure, i des del centre del conflicte s’eleva i obre nous cels a l’idioma i a la persona. Potser els catalans no hem gosat alçar-nos i parlar directament a Déu, encara.