Amor de Shakespeare

Al cap de poc d’arribar a Londres, Shakespeare va haver d’estar-se dos anys lluny dels escenaris perquè va declarar-se la pesta el 1592 i 1593 i van tancar-se tots els teatres per evitar els contagis. Aleshores, va aprofitar per escriure dos poemes llargs que van ser, en vida, les publicacions que més fama i prestigi van atorgar-li, tenint en compte que el teatre es tenia per un passatemps de caire popular: Venus i Adonis i La violació de Lucrècia, aquesta última sovint mal, o deliberadament mal, traduïda pel “rapte” de Lucrècia (sona a rape, però, com passa sovint, els amics solen ser falsos). Ja se sap que la moral és enemiga de l’art, la raó i els traductors. Venus i Adonis tracta el mite clàssic tantes vegades interpretat des de l’antiguitat, des de Teòcrit i Ovidi fins a Keats, Shelley o Lope, per no parlar dels pintors (Rubens o Ticià, per citar dos il·lustres exemples). Però, esclar, en Shakespeare la història agafa un biaix únic i peculiar: el bell i jove Adonis refusa sistemàticament, una vegada rere l’altra, els favors sexuals de la deessa, fins al punt que mor practicant allò que més l’entusiasma: la caça del porc senglar. Tot un al·legat de moltes coses, sobretot de les fronteres del sexe i de l’amor, però també una faula en la qual és la dona, i no l’home, qui busca el cos aliè fins a la desesperació, i és ell qui manté intacta la dignitat del seu fervor. Fa ara cent anys un lleidatà il·lustre, Magí Morera i Galícia, va traduir aquest divertimento que no té res de lleuger, perquè és una obra mestra i perquè conté ni més ni menys que 199 estrofes de sis versos rimats. Com també va traduir El fènix i la tórtora, un poemeta que tracta igualment el desig però en aquest cas consumat entre dos éssers oposats que acaben unint-se en tot: “La raó, confonent-se al prendre esment,/ veia créixer conjunt el dividit;/ veia a ells, i a cap d’ells distintament:/ cossos simples formant un tot unit”, fa la superba versió de Morera. Com també succeeix en els seus sonets, Shakespeare esborra tots els límits per construir un món nou, pur, sempre intens, transparent, en què l’amor s’alça tan sòlid que pot l’amant, en l’ímpetu extrem, arribar a fondre’s amb la solidesa de l’amat, en un cant desesperat que s’arrapa a la vida. La sang vessada d’Adonis, sang de bellesa, donarà a néixer anemones, del grec ánemos, perquè es baden al contacte del vent.