La devastació

Recordo, en una llunyana escena familiar, un nen de tres anys assegut en una tauleta, envoltat de joguines diverses, colors per pintar, plastilines i petits titelles de roba. És un nen sol, que juga a poc a poc i que a poc a poc va construint coses a la vora, figures, formes, matisos, perfils d’allò que intueix que pot ser el seu món i el dels altres. Al cap d’uns minuts, un altre nen, més o menys de la mateixa edat, se li asseu al davant i plegats, sense a penes badar boca, comencen a compartir els estris que se’ls belluguen entre les mans. En uns instants, el nouvingut va adonant-se de les limitacions de les seves capacitats creatives: un dibuix no li surt bé, la plastilina no adopta el relleu que la ment ha concebut fil per randa, els titelles no diuen res, no fan res, no desperten res, les peces no encaixen del tot. Així que comença per llançar fora de la taula un estri i un altre i un altre, primer amb subtilesa i un cert punt de desgana, i després amb violència, els ulls desorbitats i encesos, com fruint d’aquell espectacle devastador. A la fi, es posa dempeus i aixeca la taula mateixa, la tomba, i es fa com un silenci al voltant, fondo, llarg, espès, entre la mirada atònita de tothom. El nen que té al davant se’l mira, es mira l’aniquilació del temps i de l’espai a la qual acaba d’assistir, i ni tan sols plora; només s’està allà, esmaperdut, impotent d’entendre que el joc que tant gaudia i que volia compartir s’havia acabat, per a ell però també per a l’altre, per a tots, i es queda petrificat provant d’entendre, malgrat que potser no n’és conscient, encara, la composició de la realitat, el perquè de les coses, la naturalesa d’una ànima humana tan aliena a la seva.

Anihilar vol dir destruir del tot, anorrear, reduir a no res, com la seva etimologia (nihil) llatina indica. Per a moltes persones, no es tracta d’una actitud negativa, ans al contrari: és la seva particular manera de plantejar una enunciació propositiva, aquella que té a veure amb la recerca d’una identitat.

Quan arrasem allò que no comprenem, potser perquè som incapaços d’imitar-ho o d’aprofundir-hi, passem a posseir-ho, i estem llavors en disposició d’avançar, tot i que estiguem matant allò que ens hauria de fer humans, menudeses com l’empatia, la intel·ligència, la sensibilitat o, al capdavall, el respecte cap a allò altre. I es perpetua així la infelicitat.