SEGRE

Creado:

Actualizado:

Una de les coses que més van fascinar-me de la biografia de Lord Byron va ser la seva obsessió biogràfica per trobar l’equilibri entre l’ordre i el desordre. Per alliberar el seu immens talent creador, necessitava alhora partir d’un medi racional, sense estries que poguessin atabalar-lo: li calia una balança en el present per desequilibrar-la allà en la seva ment forassenyada, on el caos es prostrés tan sols a la matèria del signe.

Resulta curiós veure com precisament l’ordre és el pilar sobre el qual es fonamenta la poètica conservadora. El dretà aspira sempre a imposar-lo, a perpetuar-lo (a conservar-lo, doncs), sospitem que atesa la seva privilegiada condició en l’statu que ocupa i que corona, mentre que, en canvi, el progressista, amic de l’evolució i ergo del canvi (malgrat que no siguin sempre sinònims, canvi i evolució, transició i progrés), cerca, per sobre de l’ordre, la justícia, que l’equilibri sobrevingui per raó de la protecció de l’Estat dels més desfavorits i per l’atansament gradual de les llibertats, les riqueses, particulars i col·lectives, i els drets a què un desprotegit pot tenir. Els liberals més radicals es presenten, amb un punt desvergonyit, com els principals garants de les llibertats de l’individu (en una giragonsa del deisme postmodern), a qui els interessos comuns no poden coartar la capacitat per ser i significar-se, mentre que les esquerres malden per bastir un discurs transversal que la realitat, obtusa, tomba una vegada rere l’altra al llarg de la història.

El sobiranisme, per entre aquests viaranys de caire pseudointel·lectual, s’esmuny igual que un peix a les encara poc calloses mans del pescador novell. Va sorgir des del diguem-ne poble i va retornar al poble, i ara, que està en terreny de ningú, en els llimbs sense qualificatius que el concretin, paguen aquells que van encapçalar-lo, els que al capdavall van palesar una idea expressada democràticament (la democràcia democràtica, podríem qualificar-la). Mentre que els que els combaten, amb porres i togues, paradoxalment no busquen justícia social, sinó que l’ordre tradicional, la ideologia fonamentada en l’ordre perpetu sobre el qual s’enriqueixen, es vagi encavalcant en el temps, fins a la fi dels seus propis dies. L’ordre s’imposa sempre a la justícia, i fins i tot més enllà de la justícia, allà on s’extingeix tot dret ciutadà i l’autarquia, pornogràfica, es despulla.

tracking