SEGRE

Creado:

Actualizado:

Reveig Casablanca i constato com de bé la tracten els anys. Perviu inalterable, en el temps i fora del temps, en els seus blancs i negres espurnejants, embolicats en una pàtina vaporosa, que torna encara més carnosos els personatges que s’entrellacen gràcies, no ho oblidem, a un guió prodigiós, de rellotgeria suïssa. Ingrid Bergman, Claude Rains i fins i tot Sydney Greenstreet componen una interpretació estranya en l’època, quan encara el cinema no s’havia desempolsegat del tot els tics del teatre tradicional, sempre un pèl afectat, i es mouen i parlen i gesticulen en els escenaris de la pel·lícula amb una espontaneïtat que ens hi fa còmplices, al cap de tantes dècades, i així ens hi atansem i els comprenem la tragèdia sentimental, la ironia més bandarra, el cinisme personificat en una pala de matar mosques. La vida, la mort, l’amor, són eixos que es filen entre si amb la mateixa facilitat amb què es trenquen. Els vincles temporals es fan eterns, els finals són un principi. Però per sobre de tots ells emergeix Bogart, que no interpreta cap personatge. No. Bogart és Rick. I camina pel seu club amb una naturalitat ignota, reverberant, de tints foscos, i parla i mira des de la pròpia identitat. No busca els fonaments de res ni els projecta amb l’ofici o l’emoció apresa o els ulls ensinistrats, sinó que simplement és. Existeix. I en això Bogart reifica el cinema, el cinema reposa en ell igual com ho faria un nadó adormit sobre el pit de la mare, confiat, en l’equilibri de totes les coses.

La naturalitat tan sols és a l’abast de molt pocs: cal ser intel·ligent, haver pensat i viscut, haver sentit, haver viatjat pel món de fora i pel món de dins, haver anat i tornat, haver nascut i haver mort i haver ressuscitat. Passa el mateix en els escenaris de la vida, allà on les tramoies desapareixen i costa de trobar la naturalitat humana, la que atorga el punt just entre els propis extrems, la balança des de la qual podem contemplar l’elegància de la bellesa de viure. Bogey, a Casablanca, l’allibera, i per uns instants sembla que ficció i realitat es fonguin en una inhòspita escletxa per on ens escolem, ànima avall. I aprens, una vegada i una altra, on comença i on acaba la teva naturalitat, com en un mirall fumat que et retorna els límits de la teva saviesa, de la teva fonda ignorància.

tracking