Desolation Row

Venen postals del penjat,/ pinten els passaports de color marró,/ el saló de bellesa està ple de mariners/ el circ és a ciutat./ Heus aquí el comissari cec,/ l’han hipnotitzat;/ té una mà lligada a l’equilibrista,/ l’altra als pantalons./ I els antiavalots estan inquiets,/ necessiten algun lloc on anar,/ mentre ho observem la Dama i jo/ des del carrer Desolació.// La Ventafocs, sembla tan fàcil,/ “en cal un per reconèixer l’altre”, somriu,/ i es posa les mans a les butxaques de darrere,/ estil Bette Davis./ I entra Romeu, remugant./ “Crec que tu em pertanys.”/ I algú diu: “Estàs al lloc equivocat, company, millor que fotis el camp.”/ I queda un so tan sols,/ quan les ambulàncies ja han marxat,/ és la Ventafocs escombrant/ al carrer Desolació.// Ara la lluna està quasi amagada,/ les estrelles comencen a apagar-se./ Fins i tot l’Endevina/ ha plegat les seves coses./ Tret de Caín i Abel/ i el geperut de Notre-Dame,/ tothom fa l’amor/ o espera la pluja./ I el Bon Samarità es vesteix,/ es prepara per al xou./ Aquesta nit va al carnaval/ del carrer Desolació.// Einstein, disfressat de Robin Hood,/ amb les seves memòries en un bagul,/ ha passat per aquí fa una hora/ amb el seu amic, el monjo gelós./ Se’l veia tan immaculadament espantós/ mentre es fumava un cigarro./ Després se n’ha anat, olorant les clavegueres/ i recitant l’alfabet./ Tu no et pararies ni a mirar-lo,/ però fa molt de temps era famós/ per tocar el violí elèctric/ al carrer Desolació.// Tant de bo fóssim al Neptú de Neró,/ el Titanic navega a l’alba./ Tothom crida:/ “De quina banda estàs?”/ I Ezra Pound i T.S. Eliot/ lluiten a la torre del capità/ mentre els cantants de calipso se’n riuen/ i els pescadors sostenen flors/ entre les finestres del mar/ per on suren sirenes precioses,/ i ningú ha de pensar gaire/ en el carrer Desolació.// Sí, ahir vaig rebre la teva carta,/ quan es va trencar el picaporta./ Em preguntaves com m’anava;/ què era allò, una broma?/ Tots aquests que esmentes,/ sí, els conec, són bastant idiotes./ Vaig haver de reordenar les cares/ i donar-los a tots un altre nom./ Ara mateix, no puc llegir gaire bé;/ no m’enviïs més cartes, no./ No excepte que me les enviïs/ des del carrer Desolació.»

Bob Dylan va escriure això fa mig segle. I encara, atrapats, hi som. Només et queda poder triar si ets dels que esperen la pluja o dels que fan l’amor.