Les il·lusions

Divendres s’escaurà una de les Diades nacionals més esblaimades que es recorden els darrers anys. Per a aquells que em retreuen que massa de tant en tant deixo anar paraules que no s’entenen, i per a aquells que celebren un paper meu que han entès sencer, afegiré aquí que esblaimar vol dir “fer perdre la coloració normal, fer empal·lidir”. Doncs això, que aquell color que havia marcat a foc les últimes Diades, una paleta de gent que es venia, i es veia, molt bé arreu d’Europa i el món, una textura en teoria perfecta de cara a la publicitat necessària que requeria l’esdeveniment, sobretot ara que la meitat del país vol ser independent, aquella vivor, dic, s’ha esblanqueït, s’ha tornat tan porosa que al final ja no encertes a distingir-ne el relleu. D’una banda, hi ha contribuït sens dubte aquest estat d’ànim general esclafat per la pandèmia, que des d’un primer estadi de forces impostades (ens en sortirem, resistirem) ha passat a un escenari de defalliment transversal, mala llet, desconfiança cap al proïsme i cap al futur immediat, desgana, mort diària. No pots demanar a la gent que batalli per una quimera si ha de bregar cada matí amb l’ombra de la malaltia i el decés de qui estima, o d’un mateix. I d’altra banda, la voluntat esmaperduda es deixa naufragar pel naufragi d’aquells que la representen, uns partits polítics formats sobretot per veus que busquen més l’espai propi que el comú, que és aquell imprescindible sobre el qual construir la quimera que abans esmentava. I no seré jo qui apedregui una quimera. En això sóc dos voltes rebel: un poeta que escriu en català. Rebel o il·lús, em diran. Sigui com sigui, les picabaralles amb les quals ens han obsequiat les forces independentistes, coronades per un govern de signe neutre, poc bel·ligerant i esquiu a la pèrdua de les llibertats que encara avui empastifa una democràcia en crisi, no ajuden a alimentar la utopia en què encara creiem. Tampoc hi ajuden les tristes iniciatives que s’han muntat al voltant d’aquest 11 de setembre, gairebé tan tristes com els líders socials que les convoquen. Almenys, de tot plegat, sembla que queden les marques blanques Puigdemont i Junqueras, exili i presó, malgrat que ja van tenir la seva oportunitat i van fallar el tret. Ja ha passat, potser, el temps de les exhibicions. Ja només volem, com un nen, que les il·lusions es concretin, que almenys, això sí, puguem tocar-ho.