Un senyor de Barcelona

Dino sol al bar de menús de la Paqui, al barri de Sants de Barcelona. A Lleida, és estrany, tot i que no inèdit, veure algú dinant sol. Suposo que les distàncies, en una ciutat petita on arribes arreu en vint minuts caminant, conviden a arrecerar-te una estona a casa si tens la jornada laboral partida en matí i tarda, o si surts tard de treballar. A Barcelona, esclar, això és impossible.

Al bar de la Paqui, es respira un aire de poble, com si Sants, més enllà dels passavolants que es despisten quan entren i surten de l’estació, fos una ciutat dins de la ciutat. Tinc al davant un home gran, molt gran, que és habitual d’aquest restaurant modest de menús excelsos. Du una gorra marró, a línies roges, la visera de la qual li cau una mica sobre les pestanyes, aombrant a penes una mirada intensa, rodona, d’una blavor que segur que recorda totes les mars i els cels que aquest home ara remenut ha vist al llarg de les seves mil vides.

La resta de la indumentària redobla com un cor d’orquestra la melodia de la cara arrugada, tocada amb una barbeta blanca perfectament equilibrada: una camisa, una mitja jaqueta a mode d’americana, uns pantalons i unes sabates dignes d’altres temps, de les que a mi m’agraden i que ja quasi ningú porta. Tot en un conjunt beix, amb tons blavosos.

A la cadira de la vora descansa un bastó nacrat com si fos marbre, coronat per una empunyadura de fusta lacada. Xarrupa, les mans tremolant-li, amb la punta dels llavis, la cullera, que endinsa amb una parsimònia ritual en un bol de sopa gallega, generosament acompanyada d’embotits diversos, que sembla plaure’l molt, fins al punt que el color pàl·lid de les galtes se li va enrojolant, com si tornés a la vida.

Després, ataca amb energies renovades la llonganissa, que a Barcelona en diuen botifarra, i la patata al caliu, i deixa per a una altra ocasió l’allioli, potser sospesant-ne el llast de cara a la tarda que l’espera.

S’aixeca de taula amb tota la cura i, ajudant-se del bastó, surt a la terrassa, lentament, s’asseu i es pren el seu cafè, no sense tapar-se abans el blau dels ulls amb ulleres de sol. S’encén un cigarro i contempla les senyoretes, que van passant.

En ell reposa la dignitat, l’elegància del món, per uns instants, en la seva plena soledat, que brilla.