Rius de paper de plata

Era el que més esperava del Nadal. I, mirat ara, representa un cruel sacrifici per a un nen tan petit. El tió et cagava quatre gominoles que duraven el que durava la sobretaula d’aquella nit, que a vegades tenia repetició l’endemà amb el tió de l’àvia.

Però encara quedaven dues llargues setmanes fins a donar la benvinguda als Reixos, que ja es veia que venien de molt lluny i que, a més, ho feien tan a poc a poc. Cada jornada guanyaven un centímetre al pessebre que amb la mare paràvem molt abans de Nadal. Tant era les figuretes que el poblaven, el bou i la mula, aquell nat estrany, l’estel que anava caient sovint i calia recol·locar en la seva fragilitat, la serradura pertot, igual que una neu terrosa, representacions de fang tan antigues com la memòria.

El que realment importava eren els Reixos sobre els camells que uns patges elegants estiraven, uns camells romancers com un burro, perquè no hi havia manera que avancessin. L’altre element que em fascinava eren els rius de paper de plata. Espurnejaven sempre, en la foscor de la nit i a la llum dels matins de festa, que per Nadal eren tots els dies, i em fascinava que aquell alumini brillant fos capaç de reproduir amb tanta intensitat, tanta precisió, els melosos vaivens de l’aigua mentre construeix la seva pròpia llegenda de riera.

Amb el temps, els caganers i els pastors i les ovelles van anar desapareixent. Semblava que el naixement havia donat pas a una primera mort. Potser la mateixa mort que des de la infantesa apareix en pics de dolor i no s’esfuma i reapareix i així fins a fer de la vida una ondulació d’absències i presències que es degraden.

Van esvanir-se també els rius, i els Reixos, i ja tan sols quedaven els tres protagonistes dins d’una vella i petita peixera reciclada. Un vidre transparent que anunciava la regeneració del món, que ja no pampalluguejava. Al final, fins i tot el nen va fer-se fonedís.

Els dos. Ell i jo. I ja no hi havia qui rescatés de l’oblit les figuretes del pessebre en una capsa perduda en un traster.

Igual que aquells que a poc a poc van marxar i que l’havien contemplat amb mi, mentre mentien per fer de l’esperança una veritat. La infantesa també mor i passa i has de reinventar la innocència. Perquè l’esperança és la mare del nen.

I els records, l’esperança dels que sobreviuen i malden, com la canalla que riu, per tocar-la, encara.