De Godard

Ha mort Godard. El mestre alumne, l’heterodox ortodox, l’iconoclasta tradicional. No és, el seu, no ho ha estat mai, un cine fàcil de digerir, malgrat que, alhora, sempre t’arrossega cap allà on vol i tu, espectador atònit, no. Perquè Godard concreta la tensió entre creador i receptor: l’un et vol expulsar del teu confort constant, de la teva intuïció burgesa que cerca desesperadament assentar-se i parapetar-se de l’hostilitat i els vaivens del món, i doncs t’agafa i et foragita del paradís fins que t’abandona en un indret on ni ell mateix sabia en l’instant d’encetar el viatge, al principi de l’escapada.

El pare de la Nouvelle Vague la va inventar i destruir en tot just cinc anys, que és el que acostuma a durar tota avantguarda, perquè, al capdavall, un discurs destructiu acaba destruint-se a si mateix, aniquilat pel propi afany fagocitant. Godard explorava els camins de la història per arribar a un nucli del laberint estètic, troballa rere troballa, i mentrestant construïa un mosaic de moments memorables, espurnes de bellesa sobtada, homenatges recosits sense aturador –pura enciclopèdia cinèfila, un cine matrioixcal–, girs inesperats, trampes que esclataven i en la cua de la seva resplendor s’encadenaven, i alhora devastava, tabula rasa, les normes establertes, el cànon aristotèlic que tan sols havia regit la història sencera de l’art.

El tràveling és una qüestió moral, assegurava, amb el seu punt sempre trapella. Truffaut, amb qui compartia una mirada diguem-ne social, una ètica, recorria senderis inversos: a través de l’estètica s’enfilava a la història, al doblec del personatge. Truffaut fluïa, Godard nedava contra el corrent: À bout de souffle, Bande à part, Le Mépris, Pierrot le fou i aquesta obra mestra que és Alphaville. I més enllà quedava el rastre, la flaire, de la llibertat. La llibertat, sí, molt filla d’una època i d’una eternitat necessària, la que alenava el seu cine, els moviments, córrer, follar, menjar i beure, no fer res, de les gents i les ciutats que filmava, els llits interminables, el blanc incorruptible del vici, una prosa civil, una poesia críptica, l’olor dels cafès de matinada. I arreu, i sense demà. Godard fins i tot acomiadant-se ha estat únic. Deia que sabia tant de cinema que només podia definir-lo com un misteri. Ens ha deixat els ulls esbatanats, perquè hi vegem.