SEGRE

Creado:

Actualizado:

La manifesta negligència de l’actual president de la Generalitat va en paral·lel a la deriva empresa pel seu partit. Corren de la mà. Com la del seu líder, un Oriol Junqueras que des que ha sortit de la presó sembla entestat a dilapidar tot el seu bagatge polític: la darrera d’un reguitzell d’expressions decebedores per al present i el futur del país ha estat per trepitjar el passat recent, al sostenir, sense despentinar-se, que l’1 d’Octubre va ser possible sobretot gràcies a ERC.

Són termes que fins i tot per a un votant republicà convençut poden resultar excloents i ofensius. Quan Pere Aragonès fulmina el seu vicepresident argüint motius de deslleialtat, esdevé ell mateix a l’instant deslleial a la institució que representa des de la cadira més alta, i ergo als ciutadans que abandera. I encara més si argumenta que ha destituït Puigneró, per cert un dels pocs polítics que podem salvar de la crema avui dia, perquè no li ha notificat una possible intenció de Junts per a una possible moció de censura. En fi. Que també incorre en flagrant contradicció quan assegura posar la institució al davant de les persones, perquè és justament el contrari. Vegem, si no, les conseqüències.

Un país encara més trontollant. Un govern partit i que, potser, segons digui la militància juntaire, haurà de governar en minoria o plegar i anar a eleccions. Un govern en precari, vaja. I un procés que, quasi liquidat i buscant recosir ferides i reposar ponts i passar el dol i mirar endavant, ara es torna a veure mutilat, esquinçat per dins i per fora. D’aquí les esbroncades a certes figures durant el passat dia 1.

Els catalans en això som masoquistes nats. Tendim a celebrar les derrotes com victòries, quan són, al capdavall, derrotes sense pal·liatius en objectius assolits. Sort en tenim, però, de les emocions, dels sentiments, dels somriures, dit sigui amb ironia i sense ironia. El partit de Puigdemont, a tot això, té mala peça al teler. Quedar-se al Govern és una claudicació lamentable, després que el teu soci t’hagi escapçat, per acció o omissió. I marxar és anar al banc de l’oposició, perdre tot protagonisme i deixar ERC al comandament dels designis, obcecat en aquest sender amb aires d’autonomisme convergent. Sigui com sigui, una situació que el Molt Honorable ha motivat pensant tan sols en clau de partit. Cal fer taula rasa. Quo Vadis, Catalunya?

tracking