SEGRE

Creado:

Actualizado:

La mort, quan ets petit, també és petita. Per exemple, en la boca dels adults, quan afegeixen, amb una rapidesa astorant, “descansi en pau”, o “al cel sia”, enganxat al nom del difunt. Aquest tic acostuma a durar poc, si de cas dos o tres anys, perquè després el malnom del finat ja torna a usar-se amb la normalitat de sempre, com si fos viu. De vegades, potser, tamisat amb un “pobre” o “pobra”, a mode de vocatiu, com si l’invoquéssim i vingués de la seva inexplicable tenebra a la nostra clara llum, o a la inversa, qui sap.

La petitesa va relligada al costum. Allò que una persona propera representava, ritualment, passa a esvanir-se, amb una gradualitat concreta, que salta d’una menudesa a una altra, fins a fer-se evident per absent. Fèiem coses i ja no. Dèiem coses i ja no. Un forat es reïfica, el silenci sura del silenci, i per molt que ens estranyem, en la nostra infantesa, ja anem descobrint que la voluntat d’un no té res a veure amb res, que el que un es mereix a la vida no té res a veure amb la mort.

El dia abans de morir, vaig veure la meva padrina per última vegada. Ella m’havia criat, com se sol dir, perquè els pares treballaven, i va ser qui va obrir-me la finitud. “Me’n vai, padrina”, li vaig dir. “Bon viatge”, em va respondre, del llit de l’hospital estant. Potser s’ho deia a si mateixa. O potser sí a mi, que encara estic en el camí, en el viatge, i un dia haurem de retrobar-nos. L’endemà vaig trobar-la estirada en una llitera, coberta amb un llençol. Feia anys que insistia que volia morir-se i, pel que sembla, al final ho va aconseguir. Hi ha persones que no es moren, deixen de viure. Dimiteixen. Perquè, sospito, volen descansar. En el cas d’ella, que tot just havia superat la vuitantena, ja havia acumulat massa matinades amb els peus i les mans entaforades en la terra. I ara hi buscava el seu cel particular.

Quan passes Tots Sants i s’atansa el Nadal, la mort se subratlla a si mateixa. Per allò de les cadires familiars, que en realitat són un mirall en el present del teu passat de la infància, que és allà sempre i es reflecteix sol, sense llum. Pots veure-hi el tu d’avui en el menjador d’aleshores, i el teu jo nen en el menjador d’avui sobrat d’espai, de menjar, de silenci. La mort en cada petita cosa, com unes inicials gravades en un cobert o brodades en unes estovalles blanques.

tracking