Com deia Cruyff, al cel sigui discutint amb sant Pere la darrera jugada, m’agrada el futbol en estat pur, sense les mistificacions a què ha estat sotmès per interessos econòmics i directius panxuts que no han tocat mai una bimba.
M’agrada el joc en què mana el cap, més enllà de per fer rematades, per governar els peus i distribuir pilotes. Aquell esport en el qual sovint la tècnica, l’entesa, la solidaritat d’equip i la picardia són més importants que la força bruta. Els millors jugadors del món no són ni han estat el més forts, ni els més alts, ni els més contundents, i així ho demostren els esquifits però valents, hàbils i llestos Messi, Pelé, Maradona...
Aquesta magnífica activitat estava fins fa ben poc quasi vetada a la meitat de la població i són molts els ineptes que mantenen encara que el futbol és “cosa d’homes”, convertint el substantiu en adjectius com ara rudes, violents o grollers. Per fortuna, les noies d’ara (les d’abans també, però ho havien d’amagar) saben que es pot guanyar amb intel·ligència i el saber fer sense la necessitat de puntades a destemps, cops baixos o empentes.
El 2006, l’amic Félix i jo ens vàrem embarcar en una aventura que ens van dir era de bojos, a l’anar a disputar amb un grup de nois de l’AEM la Tiffany Cup de Washington. Ara és a les vitrines del club, després d’haver guanyat la final, amb més astúcia que força, al DC United de la capital americana. Avui podem dir que també tenen la copa equips com el Reial Madrid, el West Ham, el United... però els modestos nois de l’AEM, contra tot pronòstic, van ser els primers.
Fa un mes, un grup de noies va fer una gesta més important en col·locar per sempre el club més antic de la ciutat en els escrits que la història contarà en ser el primer equip completament femení que guanya un campionat en el qual la resta de les formacions eren xicots.
De la importància del fet, en donen fe els reportatges publicats al Washington Post, a L’Équipe o al The New York Times. Tant de bo les institucions, la federació i els patrocinadors d’aquí s’adonin que ja és hora que la meitat de la població té dret a gaudir d’un esport creat per a persones intel·ligents. Gràcies, noies de l’AEM.
