Passen les setmanes, els mesos i els anys i no solament no rectifiquen. Persisteixen en els errors que condueixen a la impossibilitat de diàleg i a la confrontació inevitable. La caverna mediàtica, aquells que aspiren sense massa succés a presidir la Generalitat però no canten l’himne de tots (perquè no volen o no se’l saben) i els partits nacionalistes espanyols en general, han tornat a bramar. Ho han fet contra el discurs del President de la Mesa d’Edat d’un Parlament elegit democràticament en unes eleccions convocades i controlades per ells gràcies a la dubtosa legalitat i nul·la legitimitat del 155. Tot plegat per haver d’escoltar les paraules d’aquell home net, fill i germà d’una família que havia intentat d’antuvi, fins a l’extenuació, l’encaix de Catalunya en un Estat espanyol que “sembla no saber guanyar, sap derrotar, no sap compartir, sap imposar, humiliar i castigar”. Bramen en contra de la veritat mentre continuen contant mentides en seu parlamentària com les de Zoido aquesta setmana: “Si hay personas que están en la prisión es por unos tribunales que lo han decidido. El gobierno español no hace nada.” Com em comentava un veí aquesta setmana, primer es van carregar l’estat del benestar, desprès l’estat de dret i són a punt de carregar-se el seu propi estat. Això de l’estat del benestar és evident, les altres dos afirmacions les argumentava després de mostrar perplexitat per la sentència del cas Palau, tot explicant que és normal que la justícia condemni els corruptes i més ho hauria de fer encara amb els corruptors que sense necessitat de passar per les urnes són els principals responsables de buidar les butxaques dels contribuents. Però quina justícia és aquesta que castiga els corromputs i deixa lliures els corruptors? Reblava canviant de tema: com podem confiar en una justícia que manté condemnats a Suïssa, a cos de rei, o que no sap qui és M. Rajoy quan és qui fa, desfà i interpreta les Lleis? Reflexió final d’aquest bon home: els ciutadans estem indefensos i ni les urnes ho aparien. Al meu veí i a mi ens passa com a Ernest Maragall, sentim “una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna” i és per això que sabem que estem en el camí del canvi cap a la democràcia de veres.
