Dimecres passat vaig viatjar a Madrid, ciutat que creia conèixer abastament pel fet d’haver-hi viscut una colla d’anys estudiant, treballant i emparentant-me −una de les millors decisions que mai he pres−. Feia temps, tampoc tant com per dir molt, que no hi anava amb la tranquil·litat suficient per passejar pels seus carrers i descobrir un tarannà ben diferent del d’aquells records de tolerància, revolta i entesa (combinació difícil i atractiva) que han quedat en la memòria agraïda de la joventut. A primer, segon i tercer cop d’ull no em vaig poder estar d’enviar un missatge acompanyat de fotografies als amics (també i en especial als de la capital de la Villa) en el qual deia: “A Madrid fumen molt, hi ha estancs per tot arreu, fins hi ha pisos habilitats com expenedoria de tabacs.” Volia fer broma recordant que, quan jo vaig conèixer el Rastro, la Complutense, Lavapiés o Carabanchel, les banderes solament eren visibles als indrets oficials i als punts de venda de petits cilindres que fan fum quan els encens.
Quin era, és, el motiu de tanta bandera? Madrid s’ha tornat de patac patriota reivindicador de la seva història com fan (exemples ben diferents) els francesos amb la seva bandera republicana o els americans recordant el seu alliberament per fundar un estat federal? La trista resposta és no. En efecte, las rojigualdas no hi són penjades a favor d’un camí o una revolució alliberadora sinó per anar en contra d’allò que els mitjans de comunicació de per allà han demonitzat, com ara un conflicte territorial que voldrien enterrat abans que dialogat. Senyals que recorden Las Navas de Tolosa, Lepanto o el Escorial oblidant que també han tingut Cubes, Annuals i Trafalgars i cap episodi en què hagin triomfat les idees que defensaven molts lluitadors per la llibertat d’aquella “
Pell de Brau” de Salvador Espriu o de la “España de charanga y pandereta” de Machado. Se li podria acudir a una munió de catalans penjar banderes i domassos als balcons en reacció a allò que vindiquen bascos, andalusos, gallecs o asturians? La resposta és no. Aquesta setmana i les que vindran, per si no ens n’havíem adonat, sabrem del tot que aquells que fan d’estanquers voluntaris no tenen cap altre projecte que el de continuar amb un estat de coses corrupte i infumable. M’agradaria anar errat.
