Els pessimistes em diuen que ho tenim pelut. Recorden que bona part dels barons del PSOE, lluny de netejar les velles estructures franquistes s’hi han adaptat esberlant i malmeten esperances de canvi. Que alguns fins es permeten lluir la seua ignorància confonent una cita de Màrius Torres amb la d’un idiota venut com Petain. Em recorden que aquell que aspira a succeir l’anomenat sobresous és capaç de fer riota d’algú que malgrat dedicar-se a la política té encara la virtut de plorar emocionat pels fets d’un passat que cal superar però no oblidar. Que l’aparell d’un estat repressor i sord és el mateix, que els presos i exiliats ho continuen sent... Tal vegada tenen raó però quan algú inicia un partit, una batalla o un negoci hi ha de creure fins al final per vèncer.
Qui ho havia de dir fa una setmana que avui, quatre de juny, M. Rajoy hauria de viure en una de les sis cases que té en propietat sense hipoteca i no pas a La Moncloa per a sorpresa del mateix P. Sánchez. Que Millo i Soraya estarien desapareguts sense poder censurar allò que tant els obsessionava, com ara l’escola i la tele catalanes, que el Palau de la Generalitat recuperaria activitat amb uns primers objectius clars i unes i uns consellers capaços i decidits a no defallir.
Ahir vaig rebre, com tots els socis d’Òmnium, una carta de Jordi Cuixart escrita des de la presó en què és reclòs pel fet de defensar la democràcia, la llibertat d’expressió i el dret a l’autodeterminació en la qual anuncia la seva candidatura a la reelecció com a president de l’entitat. Un gest que l’honora i que el fa doblement valuós en el sentit de fer reflexionar a aquells que malgrat estar encara lligats, però reixes enfora, siguin pessimistes. Siguem optimistes. La raó final expressada en la carta és un al·legat incontestable per acabar guanyant la batalla a aquells que utilitzen la rancúnia, la corrupció o la ira com a eines per fer política: “Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai que els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.” Et penso votar, Jordi.
