Escriuria avui un poema d’amor, és el que més m’agrada posar en negre sobre blanc imaginant tots els colors de l’arc de Sant Martí quan arriba la tardor. Ratllaria paraules sobre la bellesa de la vida si no fos que recordo que just fa un any, tal dia com avui, en aquell 2017 impossible d’oblidar, vaig rebre una trucada de la meva germana a primera hora del matí. Davant la incredulitat de centenars de persones que esperaven a les portes del col·legi electoral van veure entrar a garrotades, a la cerca de “las putas urnas”, a uns forasters vinguts de terres llunyanes amb la consigna de “A per ells” i proveïts de tota mena d’artefactes de fer mal. Entre singlots i llàgrimes em va dir: “Hem tornat als anys 70, Pep, hem tornat allà.” Poc després vaig rebre una munió de trucades i missatges de familiars i amics que des de diversos indrets havien patit situacions similars o pitjors amb expressions de ràbia continguda i impotència. A la tarda van parar, no pas per ganes, més aviat, diuen, que gràcies a una trucada de la Merkel.
No es van aturar, no en van tenir prou amb atonyinar persones pacífiques. Va venir la presó, el 155, l’exili i la mentida dels que tot ho justifiquen per tal d’humiliar els que no pensen com ells. I no crec que rectifiquin, perquè es pot entendre que gent de poques llums, escassa cultura o fàcil de manipular amb fake news persisteixen a demonitzar i castigar els catalans (parlin l’idioma que parlin i votin a qui votin), però és del tot preocupant que persones en teoria il·lustrades continuïn mantenint actituds i relats que la història deixarà en ridícul.
No, avui no puc escriure paraules d’amor (ni tendres ni senzilles), però sí que acabaré posant en aquesta pàgina allò que vaig escriure amb sentiment, avui fa un any, després de recomptar sense trampa les paperetes d’una “puta urna”. Va dedicat a tots aquells/es que van mantenir la dignitat malgrat la infàmia: “Manaires que us penseu que maneu/ avui ja sabeu que el somni perdura/ per sobre de les vostres absurdes victòries./ Podeu fer callar, emmudir/ la veu del poble./ Podeu fins a silenciar els silencis./ Mai podreu, però, esborrar/ la rialla del mut,/ el pensament del sord,/ la visió del cec./ Tampoc podreu/ matar l’esperança./ Mai podreu/ matar l’esperança.”
