Advertiment d’entrada: que ningú s’enfadi, si us plau, si creu ser al·ludit en algunes de les coses que a continuació escriuré perquè mai ha estat en el meu pensament fomentar la discòrdia entre els creients que les coses poden anar millor, malgrat que de vegades l’he provocat (la discordança) sense haver estat aquesta la intenció. Si algú malgrat tot s’emprenya, se’n pot anar a fer punyetes amb tots els meus respectes i consideracions, això sempre. En començo a estar un pèl tip dels indignats de sofà, dels de molta xerrameca amb poc senderi i cap compromís cert a l’hora de la veritat tot pensant que no he conegut cap poble que estigui a punt de fer la revolució i que al mateix temps prioritzi en els seus plans immediats el saber on anirà de vacances.
Mentre que els pagesos, acompanyats de nous vinguts (que no són ni familiars ni estudiants com passava antuvi), cullen fruita al Pla, aquells que menen o treballen més que mai en establiments turístics del Pirineu són a vessar de feina, els musulmans omplen de gom a gom els Camps Elisis celebrant la Festa del Sacrifici del Corder (Eid al-Adha) i uns quants pocs turistes perduts pregunten per la Seu... La Lleida capital d’allò que encara busca ser és buida de la gent que normalment la transita, la majoria dels vilatans són de vacances mentre el món continua girant sense anar a millor, els presos i preses polítics són a la presó, Grenlàndia es descongela i la temperatura de l’aigua del mar a Pals arriba al seu màxim històric.
Que ningú no s’enfadi però... no és millor polític aquell que més soroll fa, sinó qui aconsegueix trencar les nous amb prou mestria com per fer-les digeribles. La paraula unitat no m’ha acabat mai de fer el pes, malgrat que sovint he sentit alegria emocionada escoltant repetides aquelles cançons de l’abril portuguès proclamant que “o povo unido jamais será vencido”, i ara més perquè molt pitjor és la desunió absoluta augurada per un conegut enemic de les llibertats, aquell expresident espanyol escampa-merdes, del qual no vull recordar el seu nom. Les unitats acaben sent unívoques i gens unidores. M’agrada més parlar de consensos majoritaris respectant també a aquells que pel que sigui no hi volen participar. I el consens s’aconsegueix practicant-lo amb els que són dins, a la vora o fins contra el Procés.
